Conservadorisme vs. la indecència de la sexualitat

Ver en castellano

Reproductor musical de Jamendo (pàgina multilingüe).
Gaudeix dels Galdson i el seu "Roots" (cc)
mentre llegeixes.


Que t'ha agradat? Doncs descarrega'l de franc i comparteix-lo per P2P.
Això és justament el que els seus autors desitgen que facis.
Perquè compartir no és pas robar.
Només és deixar la teva música als teus amics.

"Totes les grans idees sonen amenaçadores o impertinents quan se senten la primera vegada".

Amnèsic respecte d'on ho vaig llegir per primera vegada

Conservadorisme vs. la indecència de la sexualitat
 
Frens al desenvolupament vital
 
Per ElSrM.
 

Els hi deixo al final de la columna un fragment d'una entrevista realitzada al Sr. A. Galindo, psicòleg i pedagog, pel periodista G. Hernàndez per al diari El Periódico.

M'ha semblat molt interessant.
Des que era un marrec, i a mesura que vaig creixent ho penso encara més, m'ha sorprès com de conservadora i què rígida i puritana és la meva societat en els temes relacionats amb la sexualitat.

Parlo de l'anomenada "societat occidental", però moltes coses es podrien aplicar per partida doble a Espanya, si la comparem amb p.ex., França, Alemanya o Suècia.
Malgrat l'avenç experimentat des de la reinstauració de la democràcia a finals dels 70.

Potser la meva mentalitat estigui més d'acord amb el zeitgeist d'altres llocs o èpoques. Potser encaixés més en aquest tema, en algunes coses concretes, en llocs i moments com la Roma clàssica o com el Japó feudal pagà; abans que en la societat postindustrial en la qual he nascut.

Veig a la gent que m'envolta, majoritàriament, amb una gran quantitat de coses que consideren dolentes, ofensives i que han de ser rebutjades, criticades o, com a mínim, silenciades. Aquestes mateixes coses jo acostumo a valorar-les com a naturals, que formen part del cos humà, de la nostra naturalesa i de les nostres relacions humanes.

Negar-les és negar la humanitat. Menytenir-les, és fer el mateix amb la nostra pròpia naturalesa. I odiar-les?

Les religions judeocristianes i la seva moral associada no han ajudat gaire a alliberar la consciència dels seus seguidors, sinó més aviat al contrari, afegint més coses naturals a rebutjar, marginar i fins i tot amenaçar i castigar.

Les societats occidentals de l'anomenat "primer món" (visca la humilitat), els seus ciutadans, es creuen modernes i avançades però semblen no voler pas adonar-se de coses tan peculiars com:

- l'Ex President del Govern dels U.S.A., el B. Clinton, es va veure sotmès a l'impeachment, similar a una moció de censura, no pas per incomplir bona part del seu programa electoral, no pas per haver recolzat bombardeigs en Europa de l'Est, sinó per una mentida relacionada amb sexe

- molts s'estimen més que el seu fill (o la seva filla) treballin com a p.ex., boxejadors que com a p.ex., actors en pel·lícules pornogràfiques; ha de ser millor repartir i rebre cops, de vegades letals, que copular davant d'una càmera de vídeo i distribuir-lo a canvi d'un preu [sens dubte parlo de dedicació professional i voluntària a la boxa o a la pornografia i no pas d'esclavitud]

- en U.S.A. els analistes polítics coincideixen en que un candidat a la Presidència té poques oportunitats si no té un matrimoni heterosexual i és monògam (i és religiós, també); això sí, és perfectament eligible si diu que en el seu programa de Política Exterior es contempla el bombardejar nacions llunyanes, amb les seves casetes, les seves personetes, etc.

- els nostres llibres d'història han estat reescrits canviant els fets que es narraven sobre els líders militars (canalles genocides?) pagans, com l'Alexandre Magne, o el Yoshi Tokugawa per tal d'adaptar la seva sexualitat als nostres gusts actuals; així tots de sobte són heterosexuals, quan les versions antigues de les seves vides deien coses ben diferents sobre els seus gusts i preferències variats

- la Casa Reial espanyola podria haver tingut problemes sobre la idoneïtat per al matrimoni amb el Príncep d'Espanya D. F. de Borbó que percebien en persones que han estat parella d'aquest, a més de perquè eren "plebees" (per a mi la Família Real i qualsevol família del meu barri són igual de "plebees", en realitat),
perquè estaven divorciades i, no s'ho perdin, perquè treballen com a models, això és, desfilant en una passarel·la mostrant les noves col·leccions de roba d'alta costura que surten al mercat; serà això "indecent", també?

- les nostres societats continuen reconeixent com una espècie d'èxit social en què un senyor tingui moltes parelles, és a dir, que sigui promiscu, fins i tot si això incompleix els termes d'un hipotètic contracte matrimonial que hagi subscrit, això és, que sigui adúlter; però en canvi s'acostumba a reconèixer com una espècie d'indecència i comportament reprobable el que una senyora sigui promíscua; no es parla en aquest cas ja del seu "èxit social"; i això sense afegir un hipotètic adulteri a aquesta promiscuïtat

- encara són molts els pares (parlo de "pares" com a col·lectiu) que no saben, volen o poden educar adequadament als seus fills sobre la sexualitat, negant-los un coneixement i confiança vitals per al seu ple desenvolupament com a persones i, en molts casos, perjudicant-los; "d'això no es parla", "no puc parlar d'això amb els meus fills", "això és una porqueria", "és indecent", "la meva filla no fa aquestes coses"...

- en el nostre imaginari social, les relacions sexuals solen tenir més components de dominació (normalment de l'home cap a la dona) i de possessió que de manifestació d'estima, atracció o diversió; de fet, alguns grups de pensament afirmen amb severitat que "això no és pas per jugar" (sempre pretenent manar als altres el que han de pensar i que fer); aquests components psicosociològics explicarien coses com que un papà senti certa agressivitat latent inicial davant del primer xicot de la seva filla, sent joves tant ell com ella, i en canvi no senti això mateix d'entrada davant de la primera xicota del seu fill en les mateixes condicions; explicaria també per què a Espanya "que te follen" és un insult, quan en principi no t'estan desitjant res :-P especialment desagradable (disculpin per l'exabrupte)


En definitiva, critico l'excessiu, per a mi, conservadorisme social, especialment referent a la sexualitat, l'excessiva manca de naturalitat... que no ens fan ser més dignes o decents, més aviat al contrari: ens fan negar i rebutjar la nostra humanitat pròpia i meravellosa. De vegades tinc la sensació que m'assemblo a una espècie d'hippie amb vestit d'home i corbata.

Dubto molt que a hores d'ara, després de milers de milions d'anys de vida sobre el planeta, inventarem res de nou, que no existís ja.

Sens dubte, dins del conservadorisme que critico com a negatiu per a les persones i el seu desenvolupament vital
i de l'amplitud de mires, la falta de prejudicis i el respecte a la diversitat que defenso,
té perfecta cabuda el respecte a aquells que prefereixen lliurement i sense coacció de cap tipus (inclosa la coacció cultural i social)
la monogàmia, o el celibat p.ex., temporal o indefinit, que s'estimin més realitzar només una sèrie de pràctiques i d'altres no, o que tenen una sèrie de temes sobre els quals s'estimen més no conversar ociosament ja que els causa rubor...

Per què no? No deixen de ser opcions perfectament legítimes. Però no són en absolut "les opcions naturals" o "les opcions respectables", són simplement unes de tantes opcions. Afirmar tal cosa representa un atemptat contra els nostres Drets Humans, contra el nostre dret a formar-nos, desenvolupar-nos i viure la nostra vida tan plenament com desitgem en totes les facetes.

Els deixo amb un fragment de l'entrevista de la que els parlava:

–¿La sexualidad es todavía un tema aparte?
–Sin duda. En nuestra sociedad hemos desconectado cuerpo, mente y emoción, y hemos idolatrado la parte física. En realidad, la sexualidad es mucho más que eso.

–La muerte tampoco forma parte de lo cotidiano.
–Hay distintos temas en nuestra cultura que no forman parte de lo habitual, de lo conversable.

–Pero de sexo se habla todo el día.
–Se habla solo de la parte externa del sexo, y eso tiene que ver con el aparentar. En realidad, las conversaciones sobre sexo van de aquello que no somos en la intimidad.

–¿Qué es lo íntimo?
–Las inseguridades, el placer, las sensaciones y emociones relacionadas con lo sexual.

–Una cosa es sexualidad y la otra genitalidad.
–Y se considera genitalidad la sexualidad: nada que ver. Los humanos somos una integración como mínimo de mente, emoción y cuerpo; somos pura conciencia, energía materializada. Pero, por razones de consumo y de un sistema sexual mercantilizado, hay una separación y solo vemos como sexual lo genital. Nada más lejos de la realidad. La sexualidad la llevamos puesta: es la esencia de nuestra identidad como seres vivos.

–¿Y el amor?
–Hablar de amor es un peligro público.

–¿En qué sentido?
–Todo el mundo habla del amor y creo profundamente que los seres humanos nos amamos, pero cuando mezclamos la palabra amor para referirnos a temas de relaciones y sexo, nos equivocamos. Se suele entender que si yo no disfruto contigo en la cama, eso significa que no te quiero. Y se usa esa expresión impunemente en el contexto de las parejas que llevan años juntas.

–¿El placer es limpio?
–El placer se asocia a lo sucio. Nuestra cultura vive de espaldas al placer. Es importante hablar de la noción de frustración. El placer no se ha negado: se ha alargado. Se ha propuesto un camino muy largo para llegar hacia él, mediante el mecanismo de la frustración.

–Queda mal pasárselo bien y mostrarlo.
–Resulta que para llegar al sexo me lo ponen difícil. Esa frustración es muy rentable: si se aleja a los humanos del placer, se les obliga a consumir continuamente para buscarlo.

–¿Somos monógamos?
–En absoluto.

–¿Polígamos?
–El deseo es infinito. Hay muchos gustos, pero por mor de la cultura y el sistema tenemos que encuadrarnos. Pero la monogamia es solo un encuadre, una etiqueta, y no representa lo que el común de las personas sienten. Aunque me parece estupendo que para determinadas personas la monogamia sea una alternativa. Es una categoría más para integrarse en esta sociedad.

–¿Está a favor del sexo entre tres?
–¿Por qué no?

–¿Y entre cuatro?
–Claro, aunque lo califiquemos de orgía. Sufrimos las cuestiones y nos reímos de ellas por referencia a ese modelo que está ahí, soterrado: la familia, la monogamia, la reproducción, el parejocentrismo. Todo aquello que no es dos no encaja en el modelo establecido básico, y parece raro.

–La sociedad se está abriendo. Fíjese en las bodas homosexuales.
–Con el matrimonio gay, con todos mis respetos, no hemos logrado más libertad. Lamentablemente, todos los modelos reproducen el de la familia monógama. Nuestra cultura es parejocéntrica. Si no estás en pareja, parece que tengas un problema.

–Cuanto más tiempo lleves sin pareja, más gordo es el problema.
–En las consultas hay muchas personas que sufren porque no tienen pareja: se creen que son menos personas, menos estupendas, más egoístas. Y nada más lejos de la realidad.

(...)