martes 29 de julio de 2008

Do you like when they spy to you?


  
Jamendo's music player.
Enjoy Whiteyes' "La Plume Sans Elle", a beautiful contemporary piano album, licensed under Creative Commons, (cc)
while you are reading.

Because sharing is not stealing ;-)
(although someone would like it)

 
 
 
 
 
 
"They who would give up an essential liberty for temporary security,
deserve neither liberty or security"
Benjamin Franklin,
politician, inventor and Founding Father of the U.S.A.

I admire a lot Sweden.
They have probably the strongest social protection system around the world. They have great levels of social equity. Low unemployment, high GDP per capita. Medical attention, trial justice, transports, education are free or very cheap for everyone. High qualified jobs are a key of its economy.

They have a mixed capitalist economy, similar to Keynesian economics. The State Institutions are supposed to avoid the market failures: monopoly, oligopoly, collusion, monopolistic competition, inefficient allocation of resources, etc.

Their Fiscal Policy permits them financing great public programs.

I will talk about this with further detail another day.

Sweden celebrated an election on October 2006. These were the results:

  • Social Democratic Party (SAP): 130 seats (37,25%)
  • Moderate Party (M) : 97 seats (27,79%)
  • Centre Party (C) : 29 seats (8,31%)
  • Liberal People's Party (FP) : 28 seats (8,02%)
  • Christian Democrats Party (KD) : 24 seats (6,88%)
  • Left Party (V) : 22 seats (6,30%)
  • Green Party (MP) : 19 seats (5,44%)

Government was set up by M+C+FP+KD with 178 seats (51%). We could say that it was a conservative government.

SAP, V, MP parties gained 171 seats (49%) at the Parliament.

Next election will be celebrated on 2010.

Let's notice the great number of parties in the Parliament and the balanced final results of the election. Some countries would be unstable with more than two great political parties or with a parliament so balanced.

Well. I admire a lot all those things. But not this: Swedish Government has passed a law which allows the Secret Service to spy to citizens without a judicial order.

United States and British paranoia —their citizens are gentle and wonderful people; but their last Governments are not— is spreading toward the continent.
And it hurts more if it happens in a country like Sweden, with its great civil rights tradition.

They want to keep... do you guess?: national security against terrorism, etc. Some people love this excuse nowadays. In the past centuries the favourite excuses were pirates, witches, Christianity in the Crusades, etc.

I am publishing soon a post where is demonstrated that spying to citizens doesn't work to find terrorist.
So they may explain why they are spying to the people.

The parties which are not in the Swedish Government have already said they are against that spying law.

Polls show a growing 56% population against that law. People are going to marches. Good luck and good work.

Are all we, citizens in democratic states, going toward a Soviet-like George Orwell's Big Brother?

The Swedish law is similar to U.S.' —their Government— abominable Patriot Act, which allows the N.S.A. (National Security Agency) to spy to citizens. They are going to get people afraid of being spied.
Cool.
It will get more anxious and distrustful individuals.
It will violate the innocence presumption. Freedom of press and its independence will be put in danger.

If we add to the aforementioned, things like the torpedo amendments against freedom in Internet —they will be voted in the E.P. at September— we could see that a Soviet-style totalitarianism is being built. If, some decades ago, the U.S.S.R. built it, now there are the U.S. in the West, the E.U. in the center and China in the East which are building it at the same time. We have examples in Saudi Arabia and my beloved Japan —with its indescribable JukiNet— too. It's oppressive.

The Big Brother. I don't know whether Orwell would have liked to see it. It's outrageous.

It's the same thing when they tell you, a pacific passenger of an airline, "Look, boy. We have to intimidate and humiliate you in order to guarantee your security".

We had a Police State here in Spain some decades ago. A lot of people still remember the fear to those who were supposed to protect them. By the way, in Police States there are crime and terrorism too. But they don't talk about it in the press.

The so called terrorists, revolutionaries, paramilitary, fascist or whatever must be laughing a lot.

I am not laughing.
If you destroy democracy, erase civil rights and liberties, then you are doing the terrorists' job. They do so.

Some dark strategists who pretend to be influential democrats —it is the script of our time... I wish they actually were it— keep their archaic spirits of feudal lords who use to wait for something bad happens patiently. And then, they erase quickly those laws that bothered to them with false pretexts. The terrorism is an special excuse now.

I would like to see the prize the Swedish citizens are giving to their present government in the 2010 election. The next government may countermand that law. That law attempts against civil rights and liberties. The Constitution and the International Treaties guarantee those rights and liberties. That law is absurd and harmful.

Our Military Dictatorship, here in Spain, in the 20th century and its Police State were an international shame. But we celebrated a judgment few months ago. That judgement has been an example to the world.

The government of U.S. and U.K. decided erase some rights and liberties when those mass murderers attacked them on 9-11 and 7-7.

They weakened their democracy. Paramilitary did it with bombs. The governments of those countries did it passing laws which violate civil and human rights and liberties.
Tortures in the concentration camps —they are— of Guantanamo, Abu Ghraib and Kandahar —the most famous ones. Cameras in the streets of London. Administrative detentions without charges, neither lawyers, nor judges —Patriot Act and the new laws approved by the Brown Administration in U.K. allow it. Isolation of the prisoners. International kidnappings of civilians by the C.I.A. The cruel and absurd shooting against Mr. Menezes in the subway of London. Espionage of telephone calls, e-mails and faxes. Anthropometric espionage with cameras in the airports. Humiliations of the passengers in those same ports.

It's shameful. It seems like the film "V for Vendetta".

After the attacks on 3-11, Spain did what a democratic country does.
Law enforcement work. Detentions. A fair judgement. The Supreme Court already has dictated the last sentences. The defendants were even recorded 24 h. in video to guarantee that they were not put under bad treatments nor tortures.
We did not need to take revenge nor torture to anybody. Criminals do. But democrats and free persons don't.
A truly free person is that who defends as much his or her freedom as the others' freedom.

Democracy should be defended through democratic procedures. By doing this, you solve the problems and empower the democratic system itself.

I often say Spanish Government may imitate to Swedish Government (Welfare System). Not this time. Dear Swedish rulers, let's imitate Spanish Government this time, please. It's better applying democratic procedures in order to solve the problems than erase rights and liberties and weaken democracy itself.

Sources: Own elaboration, story from El País , Wikipedia.

T'agrada que t'espiïn?


  
Reproductor musical de Jamendo (pàgina multilingüe).
Gaudeix del magnífic àlbum de piano contemporani "La Plume Sans Elle" dels Whiteyes, amb llicència Creative Commons, (cc)
mentre llegeixes.

Perquè compartir no és pas robar ;-)
(encara que alguns darrerament estan intentant que ho sigui)

 
 
 
 
"Els qui són capaços de renunciar a la llibertat essencial a canvi d'una petita seguretat transitòria, no mereixen ni la llibertat ni la seguretat"
Benjamin Franklin,
polític, inventor i Pare Fundador dels U.S.A.

Suècia és un país pel que tinc gran admiració.
Han muntat un sistema de protecció social fortíssim, probablement el que major protecció social dóna als seus ciutadans d'entre tots els països del món. Tenen grans nivells de justícia social gràcies a això. L'índex d'atur és petit. La renda per càpita és alta. Els serveis mèdics, de justícia, de transport, d'ensenyament són gratis o molt barats. La feina amb alta qualificació tècnica és un dels pilars de la seva economia.

Han aconseguit tot això amb una economia capitalista mixta. Lliure mercat barrejat amb intervenció dels poders públics (keynesianisme?) allà on es produïen els anomenats errors de mercat: monopolis, oligopolis, càrtels, competència monopolística, assignació ineficient dels recursos, etc.
Han fet servir la política fiscal de manera que han estat capaços de finançar grans programes d'inversió (dir 'despesa' és confondre) pública.

De tot això m'agradaria parlar un altre dia amb més deteniment.

L'Octubre del 2006 es van celebrar eleccions generals en aquell país. Els resultats van ser aquests:

  • Partit Socialdemòcrata (SAP): 130 escons (37,25%)
  • Partit Moderat (M) : 97 escons (27,79%)
  • Partit del Centre (C) : 29 escons (8,31%)
  • Partit Popular Liberal (FP) : 28 escons (8,02%)
  • Partit Democratacristià (KD) : 24 escons (6,88%)
  • Partit d'Esquerra (V) : 22 escons (6,30%)
  • Partit Ambientalista dels Verds (MP) : 19 escons (5,44%)

Va formar govern la coalició M+C+FP+KD amb 178 escons (51%). El centre dreta, podríem dir.

Van quedar a la oposició els partits SAP, V, MP amb 171 escons (49%).

Les properes eleccions es celebraran el 2010.

Fixin-se com d'ajustada va ser la victòria dels què formaren govern. En Espanya seria difícil veure governs de coalició tan estables amb tanta igualtat parlamentària.

Doncs resulta que, fa poc han aprovat una llei que permet als serveis secrets espiar als ciutadans sense ordre judicial.

La paranoia estadounidenca i anglosaxona (no dels seus ciutadans, gents nobles i de gran esperit; sinó dels seus immerescuts governants) s'escampa cap al continent europeu.
I fa més mal si és en un indret amb una tradició de drets civils tan arrelats com Suècia.

L'argument que han fet servir... si l'encerten l'endevinen: la seguretat nacional, el terrorisme, etc. Darrerament és un argument estel·lar per coses d'aquest tipus. Fa uns quants segles van ser-ho els pirates, les bruixes, el cristianisme, etc.

A propòsit, aviat publicaré una entrada en la que es demostra que són inútils en la lluita contra el terrorisme els programes d'espionatge ciutadà.
Estaria bé que comencessin a explicar per a què els estan fent servir.

Els partits de l'oposició suecs ja han anunciat que lluitaran amb totes les mesures legals al seu abast.

Certes enquestes revelen un 56% creixent de desaprovació entre l'opinió pública. Han començat les manifestacions ciutadanes i els desitjo molta sort. Això és el que haurem de viure els ciutadans de les democràcies? L'ull que tot ho veu?

És El Gran Germà. I no m'estic referint, és clar que no, al programa televisiu de grolleries que va fer encara més milionari al sr. De Mol (va saber explotar el gust per les vulgaritats de certes persones; el felicito). M'estic referint a la novel·la del sr. Orwell titulada "1984".

Suècia (el seu govern) imitant els U.S.A. (al seu govern) amb la seva abominable Patriot Act que permet que la N.S.A. (Agència de Seguretat Nacional) espiï als ciutadans... És surrealista. Ara aconseguiran que la gent normal tingui por de ser espiada. Fantàstic.
Això crearà més estrès i desconfiança en els individus. Es conculca la presumpció d'innocència. Es posarà en perill la llibertat de premsa i la seva independència.

I si tenim en compte les esmenes torpede a Internet que es votaran en el Parlament Europeu el Setembre, es comença la construcció d'un totalitarisme tipus Unió Soviètica, amb la diferència de que aquí no és la U.R.S.S. la que ho fa, sinó que s'han coordinat els governs d'U.S.A. a l'Oest, l'U.E. al centre i la Xina a l'Est. Aràbia Saudí i el meu estimat Japó (amb el seu inefable JukiNet) són també altres exemples d'aquesta dinàmica asfixiant.
El Gran Germà. No sé si a l'Orwell li hauria agradat veure-ho. És indignant.

No ha estat suficient amb que ens intimidin i humiliïn a tothom a les línees aèries aquells que suposadament estaven allà per tal de garantir la nostra seguretat.

Aquí, en Espanya, no fa massa dècades (mai seran massa) vam tenir un Estat policial. Aquí molts encara recorden el terror a aquells que suposadament havien de protegir-los.
A propòsit, havia criminalitat i terrorisme en aquella època amb aquelles mesures. Tot i que no s'informava.

Els anomenats terroristes, revolucionaris, paramilitars, feixistes o com es vulgui, deuen haver rigut molt amb aquesta notícia.

Jo no ric pas.
Si es destrueix la democràcia, els drets i llibertats civils, se'ls està fent el treball als terroristes. Ells es dediquen a això precisament.
Pitjor encara. Certs obscurs estrategs que ara es camuflen com influents demòcrates (és el guió del nostre temps... tant de bo ho fossin de debò; tothom viuria molt millor) però conserven l'arcaic esperit dels senyors feudals estan acostumats a esperar àvidament quelcom que sigui dolent per tal d'esborrar aquelles lleis que els empipen amb excuses falses. El terrorisme és una excusa estel·lar avui dia. I si no succeeix res de dolent alguns inconscients s'atreveixen fins i tot a provocar-ho.

L'han fet grossa els senyors governants suecs. Veurem com els "premien" els votants en les eleccions del 2010. Veurem si qui formi el nou govern farà allò que cal pels drets i llibertats civils (reconeguts per la constitució i els tractats internacionals, a més a més de pel sentit comú) i deroga aquesta normativa absurda i perjudicial.

En Espanya, si la nostra dictadura militar del segle XX i el seu estat policial van ser una vergonya internacional, no fa gens es va celebrar un procés judicial que va ser un exemple pel món sencer.

U.S.A. i G.B. (els seus governs) van aprofitar per a retallar els drets i llibertats quan aquells assassins de masses els van atacar l'11-S i el 7-J.
Van afeblir la seva democràcia. Els paramilitars ho van fer amb bombes. Els governs d'aquells països aprovant lleis que conculquen els drets i llibertats civils i humans.
Tortures en els camps de concentració (ho són) de Guantànamo, Abu Ghraib i Kandahar (els 3 més famosos). Càmeres de vigilància als carrers de London enregistrant als ciutadans. Detencions administratives sense càrrecs, ni advocats, ni jutges (la Patriot Act i les noves lleis aprovades per l'Administració Brown en G.B. ho permeten). Incomunicació dels presoners. Segrests internacionals de civils per part de la CIA. El cruel i absurd tiroteig del sr. Menezes en el metro de London. Espionatge de trucades telefòniques, correus electrònics i faxs. Espionatge antropomètric amb càmeres de vigilància als aeroports. Humiliacions dels passatgers en aquells mateixos ports.

Ha estat (i ho és encara, perquè volen continuar) vergonyós. Em fa recordar la pel·lícula "V de Vendetta".

Espanya en aquesta ocasió, després dels atemptats de l'11-M, va fer allò que fa un país democràtic.
Treball policial. Detencions. Un judici just. Aplicar les sentències. El Tribunal Suprem ja ha dictat les darreres. Contra els qui havia proves s'ha dictat presó. A aquells contra els qui no havia evidències de culpabilitat, se'ls ha posat en llibertat. Fins i tot se'ls va enregistrar 24 h en vídeo per tal de garantir que no fossin sotmesos a maltractaments ni tortura.
Aquí no ens calia pas revenjar-nos ni torturar a ningú. Això ho fan els criminals, no els demòcrates ni els homes lliures.
Una persona autènticament lliure és aquella que defensa tant la seva llibertat com la dels altres.

La democràcia es defensa amb les mesures democràtiques. Així es soluciona el problema que hagi hagut i a més a més s'enforteix la pròpia democràcia perquè es demostra que el sistema funciona.

En moltes ocasions diria que és el Govern d'Espanya el que hauria d'imitar en certes coses al de Suècia. Aquest cop, no. Srs. governants suecs, prenguin exemple de com ho ha fet el Govern d'Espanya i facin el mateix al seu país. Serà millor que imitar a U.S.A. o Gran Bretanya.

Fonts: Elaboració pròpia, article d'El País , Wikipedia.

¿Te gusta que te espíen?


  
Reproductor musical de Jamendo (página multilingüe).
Disfruta del bello álbum de piano contemporáneo "La Plume Sans Elle" por Whiteyes, con licencia Creative Commons, (cc)
durante tu lectura.

Porque compartir no es robar ;-)
(aunque algunos últimamente intentan que lo acabe siendo)

 
 
 
 
"Quienes son capaces de renunciar a la libertad esencial a cambio de una pequeña seguridad transitoria, no son merecedores ni de la libertad ni de la seguridad"
Benjamin Franklin,
político, inventor y Padre Fundador de los U.S.A.

Suecia es un país al que tengo gran admiración.
Han montado un sistema de protección social fortísimo, probablemente el que mayor protección social da a sus ciudadanos de todos los países del mundo. Tienen grandes niveles de justicia social gracias a eso. El índice de desempleo es bajo. La renta per cápita es alta. Los servicios médicos, de justicia, de transporte, de enseñanza son gratis o muy baratos. El empleo con alta cualificación técnica es uno de los pilares de su economía.

Han conseguido todo esto con una economía capitalista mixta. Libre mercado combinado con intervención de los poderes públicos (¿keynesianismo?) allí donde se producen los llamados fallos de mercado: monopolios, oligopolios, cárteles, competencia monopolística, asignación ineficiente de los recursos, etc.
Han usado la política fiscal de tal modo que han sido capaces de sufragar grandes programas de inversión (decir 'gasto' es confundir) pública.

De todo esto me gustaría hablar otro día con más detalle.

En Octubre de 2006 se celebraron elecciones generales en aquel país. Los resultados fueron los siguientes:

  • Partido Socialdemócrata (SAP): 130 escaños (37,25%)
  • Partido Moderado (M) : 97 escaños (27,79%)
  • Partido del Centro (C) : 29 escaños (8,31%)
  • Partido Popular Liberal (FP) : 28 escaños (8,02%)
  • Partido Demócratacristiano (KD) : 24 escaños (6,88%)
  • Partido de Izquierda (V) : 22 escaños (6,30%)
  • Partido Ambientalista de los Verdes (MP) : 19 escaños (5,44%)

Formó gobierno la coalición M+C+FP+KD con 178 escaños (51%). El centro derecha, podríamos decir.

Quedaron en la oposición los partidos SAP, V, MP con 171 escaños (49%).

Las próximas elecciones se celebrarán en 2010.

Fíjense qué ajustada fue la victoria de quienes formaron gobierno. En España sería difícil ver gobiernos de coalición tan estables con tanta igualdad en el parlamento.

Pues ahora resulta que, con pulso firme, deciden aprobar una ley que permite a los servicios secretos espiar a los ciudadanos sin orden judicial.

La paranoia estadounidense y anglosajona (no de sus ciudadanos, gentes nobles y de gran espíritu; sino de sus inmerecidos gobernantes) se extiende al continente europeo.
Y duele más si es en un lugar con una tradición de derechos civiles tan arraigados como Suecia.

El argumento usado... a ver si lo adivinan: la seguridad nacional, el terrorismo, etc. Últimamente es un argumento estrella para hacer cosas de este tipo. En su día, siglos ha, fueron los piratas, las brujas, el cristianismo, etc.

Por cierto, pronto publicaré una entrada en la que se demuestra cómo son inútiles en la lucha contra el terrorismo los programas de espionaje ciudadano.
Así que ya pueden empezar a explicar para qué los están usando.

Los partidos de la oposición suecos ya han anunciado que lucharán con todas las medidas conforme a derecho de que disponen.

Ciertas encuestas revelan un 56% creciente de desaprobación entre la opinión pública. Han comenzado las manifestaciones ciudadanas y les deseo mucha suerte. ¿Esto es lo que nos espera a los ciudadanos de las democracias? ¿El ojo que todo lo ve?

Es El Gran Hermano. Y no me refiero, por supuesto que no, al programa televisivo de groserías que hizo aún más millonario al sr. De Mol (supo explotar el gusto por las vulgaridades de ciertas personas; le felicito). Me refiero a la novela del sr. Orwell titulada "1984".

Suecia (su gobierno) imitando a U.S.A. (al gobierno de ésta) con su abominable Patriot Act que permite que la N.S.A. (Agencia de Seguridad Nacional) espíe a los ciudadanos... Es surrealista. Ahora van a conseguir que la gente normal tenga miedo de ser espiada. Fantástico.
Esto creará más estrés y desconfianza en los individuos. Se conculca la presunción de inocencia. Se pondrá en jaque a la libertad de prensa y su independencia.

Y si lo completamos con las enmiendas torpedo a internet que se votarán en el Parlamento Europeo en Septiembre, se comienza la construcción de un totalitarismo tipo Unión Soviética, con la diferencia de que aquí no es la U.R.S.S. la que lo hace, sino que se han puesto manos a la obra, al unísono, los gobiernos de U.S.A. en el Oeste, U.E. en el centro y China en el Este. Arabia Saudí y mi apreciado Japón (con su inefable JukiNet) son también otros ejemplos de esta dinámica asfixiante.
El Gran Hermano. No sé si a Orwell le habría gustado verlo. Es indignante.

No ha sido suficiente con que a todos los pasajeros de líneas aéreas nos intimiden y humillen aquéllos que se supone que están allí para garantizar nuestra seguridad.

Aquí, en España, hace no demasiadas décadas (nunca serán demasiadas) tuvimos un Estado policial. Aquí muchos recuerdan aún el terror a aquéllos que supuestamente debían protegerles.
Por cierto, había criminalidad y terrorismo. Aunque no se informaba de ello.

Los llamados terroristas, revolucionarios, paramilitares, fascistas o como se prefiera, se deben de estar partiendo de risa.

Yo no me río.
Si se destruye la democracia, los derechos y libertades civiles, resulta que se les está haciendo el trabajo a los terroristas. Es a eso a lo que ellos se dedican.
Peor aún. Ciertos oscuros estrategas que ahora se hacen pasar por influyentes demócratas (es el guión de nuestro tiempo... ojalá lo fueran de verdad; a la gente todo le iría mucho mejor) pero conservan el arcaico espíritu de los señores feudales están acostumbrados a esperar a salto de mata a que pase algo malo para corriendo borrar esas leyes que les molestaban con falsos pretextos. El terrorismo es una excusa estrella. Y si no pasa nada malo algunos descerebrados son capaces incluso de provocarlo.


Se han lucido los señores gobernantes suecos. A ver cómo les "premian" los votantes en las elecciones de 2010. Y a ver si quien entre en el nuevo gobierno hace lo que debe en nombre de los derechos y libertades civiles (reconocidos por la constitución y los tratados internacionales, además de por el sentido común) y deroga esta normativa absurda y dañina.

En España, si nuestra dictadura militar del siglo XX y su estado policial fueron una vergüenza internacional, hace poco se celebró un proceso judicial que fue un ejemplo para el mundo entero.

U.S.A. y G.B. (sus gobiernos) aprovecharon para recortar los derechos y libertades cuando aquellos asesinos de masas les atacaron el 11-S y el 7-J.
Debilitaron su democracia. Los paramilitares lo hicieron con bombas. Los gobiernos de aquellos países lo hicieron aprobando leyes que conculcan los derechos y libertades civiles y humanos.
Torturas en los campos de concentración (es lo que son) de Guantánamo, Abu Ghraib y Kandahar (los 3 más famosos). Cámaras de vigilancia en las calles de London grabando a los ciudadanos. Detenciones administrativas sin cargos, ni abogados, ni jueces (la Patriot Act y las nuevas leyes aprobadas por la Administración Brown en G.B. lo permiten). Incomunicación de los presos. Secuestros internacionales de civiles por parte de la CIA. El cruel y absurdo tiroteo del sr. Menezes en el metro de London. Espionaje de llamadas telefónicas, correos electrónicos y faxes. Espionaje antropométrico con cámaras de vigilancia en los aeropuertos. Humillaciones de los pasajeros en esos mismos puertos.

Ha sido (y es todavía, porque pretenden continuar) bochornoso. Recuerda a la película "V de Vendetta".

España en esta ocasión, tras los atentados del 11-M, hizo lo que hace un país democrático.
Trabajo policial. Detenciones. Un juicio justo. Aplicar las sentencias. El Tribunal Supremo ya ha dictado las últimas. Contra quienes había pruebas se ha dictado prisión. A aquéllos contra los que no había evidencias de culpabilidad, se les ha puesto en libertad. Incluso se les grabó 24 h en vídeo para garantizar que no fuesen sometidos a malos tratos ni tortura.
Aquí no necesitábamos vengarnos ni torturar a nadie. Eso es lo que hacen los criminales, no los demócratas ni los hombres libres.
Una persona auténticamente libre es aquella que defiende tanto su libertad como la de los demás.

La democracia se defiende con las medidas democráticas. Así se soluciona el problema que haya habido y además se fortalece la propia democracia porque se demuestra que el sistema funciona.

En muchas ocasiones diría que es el Gobierno de España el que debería imitar en ciertas cosas al de Suecia. Esta vez, no. Sres. gobernantes suecos, tomen ejemplo de cómo lo ha hecho el Gobierno de España y aplíquenlo a su país. Les irá mejor que imitando a U.S.A. o Gran Bretaña.

Fuentes: Elaboración propia, artículo de El País , Wikipedia.

miércoles 23 de julio de 2008

Ciutadania activa


  
Reproductor musical de Jamendo (pàgina multilingüe).
Gaudeix de l'àlbum "Secrets", de l'Allison Crowe, amb llicència Creative Commons, (cc)
mentre llegeixes.

Perquè compartir no és pas robar ;-)

 
 
 
 
 
 
 
Si no fas servir els teus drets arribarà el moment en què no els tindràs.


Sovint diem que la nostra societat democràtica es regeix i sustenta a través d'una separació de poders: Executiu (govern i funcionariat), Legislatiu (Parlament) i Judicial (judicatura).
Alguns afegirien la premsa (lliure!) com un quart poder.
D’altres també els conglomerats econòmics.

Potser s'estigui ignorant un fet: que un país tingui institucions pròpies de la democràcia no significa obligatòriament que la democràcia funcioni, s'exerceixi efectivament, o que perdurarà més enllà de l'aparició del primer problema de certa importància.

Les institucions democràtiques no són una condició suficient sinó necessària de la democràcia.
Una societat que llurs ciutadans no comparteixen principis democràtics no acostuma a poder mantenir un sistema democràtic.
Un bon exemple seria el fracàs de la majoria de projectes en els que s'intenta passar d'un antic estat totalitari, mitjançant la guerra, a un nou estat democràtic, simplement dotant-lo d'institucions democràtiques i celebrant comicis.

Si la gent no creu, sent i practica la democràcia, les institucions per se no podran pas canviar això.
Si existeixen unes elits —econòmiques i/o militars, p.ex.— amb ànims colpistes o una majoria de ciutadans acostumats a resoldre els seus problemes quotidians per la força o per la picardia en lloc de a través del diàleg i l'honestedat el projecte democràtic neix ferit fatalment.
Fixem-nos en què succeeix amb les "institucions democràtiques" instaurades mitjançant la guerra en països sense tradició de drets, llibertats i equitat, com l'Afganistan i l'Irak; no aconsegueix mantenir una mínima estabilitat.

És com si miréssim de conrear enciams en un desert de sofre. Ens caldria l'enciam, sí, però també un terra fèrtil i adient.

D'aquí s’extreu la idea de que un altre dels principals poders de les societats democràtiques és el propi substrat: la consciència democràtica majoritària de la societat. La cultura democràtica que cal que hagi nascut i s'hagi extès de manera orgànica entre els habitants del territori per tal que aquest tipus de societat sigui possible.

De manera orgànica, la democràcia no neix des de "dalt cap a baix", de les institucions cap els ciutadans. Sinó a l'inrevés: des "de baix cap a dalt". Dels ciutadans cap a les institucions.
Un cop això s'ha donat, llavors sí és possible que les institucions funcionin, cadascuna en llur àmbit de gestió.

I, què pot succeïr llavors, quan la democràcia ja s'ha sentat i estabilitzat?
Comparin l'esperit cívic dels joves occidentals de les generacions dels 60-70 amb el de les generacions dels 80-90, a les que pertanyo jo mateix. Aquí hi és la resposta.

Pot aparèixer la comoditat. I és un error verinós per a la societat.
Primer perquè és gairebé invisible.
Segon, perquè per a la bona salut democràtica cal una alimentació en totes dues direccions: de les institucions que gestionen tants aspectes de la nostra vida però tambié de la societat, en la que els ciutadans exerceixin una ciutadania activa.
Quan només es dóna la primera part de l'enunciat, les condicions de vida, els drets i llibertats, poden començar a empitjorar si les institucions són manipulades des de certs sectors poderosos en els que es pensa ans en el benefici propio que en el del conjunt de la comunitat.

La societat en democràcia té un poder latent poderosísim que es pot fer servir per a alimentar-la.

Quina és l'esència de l'exercici de la ciutadania activa?

Les lleis bones són aquelles que són justes. Normalment el sistema democràtic funciona millor que pitjor i cal que confiem en aquells qui hem triat per tal que ens representin. Però de vegades es produeixen errors, distorsions.

Errors tècnics al redactar els textos jurídics, fins i tot errors malintencionats (corrupció, pressió de les plutocràcies, oligarquies, mitjans de comunicació, think tanks i lobbies o grups de pressió i interessos especials). O errors en l'aplicació judicial de les lleis. O en el seu cumpliment executiu, per massa tenu o
massa rígid.

El sistema disposa de mecanismes de control i seguretat per tal d'evitar o reduir aquests fets negatius per a la societat (separació de poders, òrgans de control independents, premsa independent, etc.).

Però els ciutadans també tenen un gran poder que pot millorar aquelles deficiències ocasionals. I tenen més interès que ningú altre.
El contrapès a l'exigència al poder és la pròpia responsabilitat cívica, el compliment de les lleis i de certes normes ètiques. En els dos sentits. Tant en el sentit de que pots exigir que el poder serveixi als qui deu, els ciutadans, però també estàs obligat, per la teva banda al cumpliment de lleis i normes ètiques. Com en el sentit de que un estat democràtic sa no només es composa d'un poder que administra la vida d'uns ciutadans, sinó d'una societat viva i activa que s'assegura i s'encarrega de que el poder actui al servei de l'interès general.

Un ciutadà actiu fa més que ser administrat passivament. Fa més que votar cada cop que hi ha eleccions. Fa més (si és que le ve de gust fer-ho) que onejar banderes i cantar himnes.
Un ciutadà actiu sap que és, s'hi sent i n'exerceix de constructor de la seva societat en la part que le pertoca. Per sí mateix, pels seus contemporanis i pels seus futurs succesors.

Sovint diem, "si et desinteresses pels assumptes que t'afecten, pels assumptes públics o de govern, acabaràs sent governat per altres que sí s'interessaven".

Aquí és on entren

  • l'exigència al poder (primer, confiança i paciència; després, raó i avaluació... per això mateix és tan important disposar de vàries bones alternatives de govern)
  • la consciència cívica
  • l'activisme democràtic pels drets civils
  • el control ciutadà a les institucions (l'accountability social)
  • la qualitat de les institucions de govern
  •  
    (és clar que cremar contenidors de brossa i cotxes no entra dins d'això ^^U ; tot el contrari).

I n'hi ha un gran ventall d'instruments per tal de desenvolupar aquesta ciutadania activa: protestes, associacions, mitjans de comunicació, demandes judicials, manifestacions o marxes ciutadanes pacífiques al carrer, el vot en eleccions i referéndums, les iniciatives legislatives populars, les vagues, les noves tecnologies de la informació i la comunicació, etc.

Els temptadors enemics d'aquesta ciutadania activa ens són molt familiars: comoditat, estrés, no sentir-se tan amo (en el sentit de "responsable", no de "tirà" o "acaparador") o constructor de la teva societat com el teu veí de dalt o el propi President del Govern, per exemple.
És tan cert que cada persona no pot "fer-ho tot" (p.ex.: els polítics no en són, de mecànics i els mecànics no ho són, de polítics) com que cada persona no pot pensar que totes les coses que l'importen i l'afecten les ha de solucionar un altre.
Una petita contribució nostra de cadascú a la societat, en un petit problema concret, pot beneficiar a un munt de persones.

Ciudadanía activa


  
Reproductor musical de Jamendo (página multilingüe).
Disfruta del álbum "Secrets", de Allison Crowe, con licencia Creative Commons, (cc)
durante tu lectura.

Porque compartir no es robar ;-)

 
 
 
 
 
 
 
Si no usas tus derechos llegará un momento en el que no los tengas.


Se acostumbra a decir que nuestra sociedad democrática se rige y sustenta mediante una separación de poderes: Ejecutivo (gobierno y funcionarios), el Legislativo (Parlamento) y el Judicial (judicatura).
Hay quien añade la prensa (¡independiente!) como cuarto poder.
Otros también añadirían a los conglomerados económicos.

Me parece que estamos dejando de lado un hecho: el que un país tenga instituciones propias de la democracia no significa obligatoriamente que la democracia funcione, ni se ejerza efectivamente, ni vaya a perdurar más allá de la aparición del primer problema de cierta talla.
Las instituciones democráticas no son una condición suficiente sino necesaria de la democracia.
Una sociedad cuyos ciudadanos no albergan principios democráticos no suele ser capaz de mantener un sistema democrático de gobierno.
Un buen ejemplo de ello sería el fracaso de la mayoría de proyectos en los que se intenta pasar de un antiguo estado totalitario, mediante la guerra, a un nuevo estado democrático, simplemente dotándolo de instituciones democráticas y celebrando comicios.

Si la gente no cree, no siente y no practica la democracia, las instituciones no van a poder cambiar eso.
Si existen unas élites —económicas y/o militares— con ánimos golpistas o una mayoría de ciudadanos acostumbrados a resolver sus problemas diarios por la fuerza o por la picardía en lugar de por el diálogo y la honestidad el proyecto democrático nace herido de muerte.
Fíjense en lo que está costando que las "instituciones democráticas" instauradas mediante la guerra en países sin tradiciones de derechos, libertades y equidad, como Afganistán e Irak, consigan cierta estabilidad.

Es como querer plantar lechugas en un desierto de azufre. Necesitas la lechuga, sí, pero también una tierra fértil y adecuada.

Quiero ir a parar a la idea de que otro de los principales poderes de las sociedades democráticas es el propio sustrato: la conciencia democrática mayoritaria de la sociedad. La cultura democrática que ha tenido que nacer y extenderse de manera orgánica entre los habitantes del territorio para hacer ese tipo de sociedad posible.

De manera orgánica, la democracia no nace de "arriba a abajo", de las instituciones hacia los ciudadanos. Sino al revés: "de abajo a arriba". De los ciudadanos hacia las instituciones.
Una vez esto sucede, entonces es posible que las instituciones funcionen, cada una en su ámbito de gestión.

Y ¿qué puede suceder, cuando la democracia ya se ha asentado y estabilizado?
Comparen el espíritu cívico de los jóvenes occidentales de las generaciones de los 60-70 con los de las generaciones de los 80-90, entre los que me incluyo. Ahí se encuentra la respuesta.

Se puede caer en el pantano de la comodidad. Y es un error venenoso para la sociedad.
Primero porque es poco visible.
Segundo, porque para la buena salud democrática se necesita una alimentación en las dos direcciones: de las instituciones que gestionan tantos aspectos de nuestra vida pero también de la sociedad, en la que los ciudadanos ejerzan una ciudadanía activa.
Cuando sólo se da la primera parte del enunciado, las condiciones de vida, los derechos y libertades, pueden comenzar a empeorar si las instituciones son manipuladas desde ciertos sectores poderosos en los que se piensa antes en el beneficio propio que en el del conjunto de la comunidad.

La sociedad en democracia tiene un poder latente poderosísimo que se puede utilizar para alimentarla.

¿Cuál es la esencia del ejercicio de la ciudadanía activa?

Las leyes buenas son aquellas que son justas. Normalmente el sistema democrático funciona mejor que peor y debemos confiar en quienes hemos elegido para que nos representen. Pero a veces se producen errores, distorsiones.

Errores técnicos al redactar los textos jurídicos, incluso errores malintencionados (corrupción, presión de las plutocracias, oligarquías, medios de comunicación, think tanks y lobbies o grupos de presión e intereses especiales). O errores en la aplicación judicial de las leyes. O en su cumplimiento ejecutivo, por demasiado tenue o
demasiado rígido.

El sistema tiene mecanismos de control y de seguridad para intentar evitar o reducir estos hechos negativos para la sociedad (separación de poderes, órganos de control independientes, prensa independiente, etc.).

Pero los ciudadanos también tienen un gran poder para mejorar esas deficiencias ocasionales. Y tienen más interés que nadie.
El contrapeso a la exigencia al poder es la propia responsabilidad cívica, el cumplimiento de las leyes y de ciertas normas éticas. En los dos sentidos. Tanto en el sentido de que puedes exigir que el poder sirva a quienes deben, los ciudadanos, pero también estás obligado, por la parte que te toca al cumplimiento de leyes y normas éticas. Como en el sentido de que un estado democrático sano no sólo se compone de un poder que administra la vida de unos ciudadanos, sino de una sociedad viva y activa que se asegura y se encarga de que el poder actúe al servicio del interés general.

Un ciudadano activo hace más que ser administrado pasivamente. Hace más que votar cada vez que hay elecciones. Hace más (si es que le apetece hacerlo) que lucir banderitas y cantar himnos.
Un ciudadano activo se sabe, se siente y ejerce de constructor de su sociedad en la parte que le toca. Por sí mismo, por sus contemporáneos y por sus futuros sucesores.

Se suele decir, "si te desinteresas por los asuntos que te afectan, por los asuntos públicos o de gobierno, acabarás siendo gobernado por otros que sí se interesaban".

Aquí es donde entran

  • la exigencia al poder (primero, confianza y paciencia; después, razón y evaluación... por esto último es tan importante disponer de varias buenas alternativas de gobierno)
  • la conciencia cívica
  • el activismo democrático por los derechos civiles
  • el control ciudadano a las instituciones (la accountability social)
  • la calidad de las instituciones de gobierno
  •  
    (por supuesto, quemar contenedores de basura y coches no entra dentro de esto ^^U ; nada más lejos).

Y existe un gran abanico de instrumentos para desarrollar esta ciudadanía activa: protestas, asociaciones, medios de comunicación, demandas judiciales, manifestaciones o marchas ciudadanas pacíficas por las calles, el voto en elecciones y referéndums, las iniciativas legislativas populares, las huelgas de distinta índole, las nuevas tecnologías de la información y la comunicación, etc.

Los tentadores enemigos de esta ciudadanía activa nos resultan muy familiares a todos: comodidad, estrés, no sentirse tan dueño (en el sentido de "responsable", no de "tirano" o "acaparador") o constructor de tu sociedad como tu vecino de arriba o el Presidente del Gobierno, por ejemplo.
Es tan cierto que cada persona no puede "hacerlo todo" (p.ej.: los políticos no son mecánicos y los mecánicos no son políticos) como que cada persona no puede pensar que todo aquello que le importa y le afecta tiene que solucionarlo otro.
Una pequeña contribución nuestra, de cada uno, a la sociedad, en un pequeño problema concreto, puede beneficiar a muchísimas personas.

March in September


  



















65 hours? In your dreams! is planning a European march after the summer break.
It would be a spectacular and historical event.

It would be a good signal about what Europe citizens want. Europe of democracy. Europe of rights and liberties. Europe of kindness. Europe of Welfare.
The bureaucrats of the Communitarian Executive Institutions —they may start to shift the popular power to the Legislative— would see citizens want an Europe for, by and with themselves.

We don't want to work like industrial proletarians in the 19th century.
We want work with spirit and effort in our jobs. Like citizens of the 21st century. With growing rights and opportunities. With growing welfare.
If technologies and the plutocrats' bank accounts grow, the welfare has to grow too.

They are planning a European March next September.
You may read it here.


A lot of people from Barcelona will go.
I would give some advises to the organization:

  • the best days would be Saturday, Sunday, or both
  • is better to make some marches in some cities in order to help those persons who can't travel
  • citizens' platform of every Member State have to coordinate, the each with the others

Good luck and good work ;-)

Manifestació en Setembre


  
Reproductor musical de Jamendo (página multilingüe).
Disfruta (cc) durante tu lectura.



¿Te ha gustado? Pues descárgalo
gratis y compártelo por P2P.
Eso es justo lo que su autor
desea que hagas.
Porque compartir no es robar ;-)








En la campanya ¿65 hores? Ni parlar-ne! planegen una manifestació a nivell europeu després de l'estiu.
Una manifestació en totes les ciutats europees, el mateix dia, pel mateix motiu, seria un esdeveniment històric. Seria espectacular.

Seria un senyal molt clar de quina és l'Europa que volem els ciutadans. L'Europa de la democràcia. L'Europa dels drets. L'Europa de les llibertats. L'Europa de la solidaritat. L'Europa amable. L'Europa del Benestar.

Seria una forma contundent de mostrar als buròcrates que gestionen i fins i tot retenen el poder popular, que és dels ciutadans, en els òrgans executius (ja és hora de traspassar-ho al legislatiu) comunitaris que els ciutadans volen una Europa pels ciutadans, pels ciutadans i amb els ciutadans.

Que no volem treballar en condicions semblants a les dels proletaris industrials de les acaballes del segle XIX.
Que volem treballar, amb ànim, esforç i il·lusió en els nostres llocs de treball, professions o negocis com a ciutadans del món del segle XXI. Amb drets i oportunitats creixents. Amb benestar creixent.
No pot ser que només siguin creixents les tecnologies i els comptes bancaris d'alguns pocs plutòcrates.

Plantegen una manifestació a nivell europeu el Setembre.
Informaran aquí.


Conec força gent de Barcelona que hi aniran sense pensar-s'ho.
Aconsellaria que es planegés i organitzés com millor es pugui per tal d'obtenir el millor resultat possible.
Per exemple, que s’organitzi un cap de setmana: Dissabte i/o Diumenge.
Que s'organitzi en distintes ciutats per tal que puguin assistir persones que poden desplaçar-se.
Com que molts Estats Membres tenen horaris diferents (GMT, GMT+1, GMT+2, etc.) serà més fàcil fixar els dies i no pas també les hores.
En qualsevol cas caldria coordinar-ho entre les distintes plataformes convocants de cada Estat Membre.

Sort i bon treball ;-)

Manifestación en Septiembre


  
Reproductor musical de Jamendo (página multilingüe).
Disfruta (cc) durante tu lectura.



¿Te ha gustado? Pues descárgalo
gratis y compártelo por P2P.
Eso es justo lo que su autor
desea que hagas.
Porque compartir no es robar ;-)








Desde la campaña ¿65 horas? ¡Ni de coña! se está planeando una manifestación a nivel de toda Europa al finalizar las vacaciones estivales.
Una manifestación en todas las ciudades europeas, el mismo día, por el mismo motivo, sería un evento histórico. Sería espectacular.

Sería una señal muy clara de cuál es la Europa que queremos los ciudadanos. La Europa de la democracia. La Europa de los derechos. La Europa de las libertades. La Europa de la solidaridad. La Europa amable. La Europa del Bienestar.

Sería una forma contundente de dejar bien claro a los burócratas que gestionan e incluso retienen el poder popular, que es de los ciudadanos, en los órganos ejecutivos (es hora de ir trasladóndolo al legislativo) comunitarios que los ciudadanos quieren una Europa para los ciudadanos, por los ciudadanos y con los ciudadanos.

Que no queremos trabajar en condiciones similares a las de los obreros proletarios industriales de finales del siglo XIX.
Que queremos trabajar, con ganas, esfuerzo e ilusión en nuestros puestos de trabajo, profesiones o negocios como ciudadanos del mundo del siglo XXI. Con derechos y oportunidades crecientes. Con bienestar creciente.
A ver si lo único que va a ser creciente va a ser la tecnología y la cuenta corriente de algunos pocos plutócratas.

Plantean una manifestación a nivel europeo para Septiembre.
Informarán de ello aquí.


Conozco a varias personas en Barcelona que acudirán con total convencimiento.
Aconsejaría que se planease y organizase lo mejor que se pueda para obtener el mejor resultado posible.
Por ejemplo, que se organice para un fin de semana: Sábado y/o Domingo.
Que se organice en varias ciudades para que pueda asistir más gente que no iría si ha de desplazarse.
Dado que muchos Estados Miembros tienen husos horarios distintos (GMT, GMT+1, GMT+2, etc.) será más fácil fijar los días que los días y también las horas.
En cualquier caso habría que coordinarlo entre las distintas plataformas convocantes de cada Estado Miembro.

Suerte y buen trabajo ;-)

domingo 20 de julio de 2008

Pot una persona canviar les coses?


  
Reproductor musical de Jamendo (pàgina multilingüe).
Gaudeix de l'àlbum "To get home before night comes" d'en Steven Dunston, amb llicència Creative Commons, (cc)
mentre llegeixes.

Perquè compartir no és pas robar ;-)

 
 
 
 
 
 
 

No canviaràs pas el món. Tot sol no podràs pas fer res. No t’escarrassis, no val la pena, tot seguirà igual.

Coses així s'escolten quan algú pretén fer allò que és correcte. Quan vol iniciar alguna acció que serà beneficiosa per les altres persones però que potser sembli difícil.
Molts cops qui diu això no amaga malícia.

Pot una sola persona canviar el món?



Jo dic: sí, una persona pot fer coses.
Pot començar per canviar el seu món, les coses més properes. Allò que l'envolta. Es comença per coses petites. I si s'aconsegueix encomanar la iniciativa a altres persones, totes juntes podran produir un canvi de més abast.

Als que diuen "no aconseguiràs canviar res" acostumo a respondre'ls a la galega, amb una pregunta: creus que les coses poden empitjorar? Gairebé tothom diu que sí.
Jo els dic: "llavors val la pena l'esforç d'intentar millorar-les, encara que sigui per que ens quedem tal como estem ara".
És un inici. Ja hem aconseguit esquerdar el miratge.

Han mirat d'alliberar a un pardal que porti massa temps dins una gàbia? No vol sortir de la seva segura presó.
Les persones sovint patim el mateix mal que aquells pardals però dins del sistema social que hem construït. Les decepcions fereixen la nostra il·lusió, el nostre esperit de justícia, la nostra motivació.
I ens refugiem, ens mirem de protegir amagant-nos rere una fal·laç cuirassa de desengany, escepticisme, passivitat i cinisme.

L'Oficial d'Intel·ligència Militar don Carlos Martín escriu en el seu polèmic llibre "El gran juego" (no sé si el van editar en català):

(...)Als cínics els calen les dosis [d'adulació] més altes, doncs tenen grans dubtes sobre sí(...) gent negativa i escèptica, són fàcils de vèncer. [Guanyarà la seva confiança es burla] amb ells de la gent que encara confia en la vida(...)

Potser hagi alguns als qui ja els hi vagi bé que ens trobem desanimats o apàtics i que siguem escèptics o cínics. Potser ells al mateix temps s'estiguin beneficiant de la nostra inacció fins i tot perjudicant a molts.

Arreglar tot allò dolent per sempre més? És clar que no.
No som deus, només persones. Nosaltres només plantem les llavors dels nostres actes. És responsabilitat del nostres successors allò que ells facin quan aquell camp floreixi. Cadascú té el seu paper en aquesta obra de teatre còsmica que és la vida. Es tracta tan sols de que fem la nostra actuació. Busquin al seu interior.

Aconseguir tot allò que ens proposem fil per randa? Ni podem, ni hem de fer-ho.
No podem: fracassarem moltes vegades. Però aquelles que triomfem haurem aconseguit quelcom valuós pels altres o per la nostra societat en el seu conjunt. O fins i tot per a la Humanitat (segons l’abast de les nostres accions). I allà on hàgim fracassat haurem facilitat el camí pel triomf futur d'algú altre.
No hem de fer-ho: i si les nostres idees no són encertades del tot, i si estem equivocats?

Observin a aquells que actuen de manera malvada i estan disposats a aconseguir allò que anhelen (són addictes sense saber-ho, com diria l'autor Víctor Boc) malgrat que el preu sigui el perjudici de moltes persones i éssers: aquestes persones acostumen a ser molt treballadores.
Els que desitgen un món millor no poden permetre's el ser menys treballadors que aquells.

Diuen que el cantant de reggae Bob Marley, pacifista, una cop va dir: "les persones que tracten d'empitjorar aquest món, no agafen un dia de descans. Com podria fer-ho jo?".

Jo dic: tots morirem algun dia, almenys dedica ta vida a aquelles coses en les que creus.

Alguns, víctimes indefenses del cinisme que ens immobilitza el nostre potencial i llastra les nostres il·lusions, titllen d'ingenus idealistes, d'utòpics somiatruites, a aquells que en lloc de fer quelcom productiu econòmicament s'hi dediqui a una activitat que simplement sigui beneficiosa pels altres, al marge dels diners que generi.

Una bona resposta a això podria ser la que donà el polifacètic autor Sánchez Dragó en 1993 en un escrit adreçat com a resposta a un grup d'escriptors britànics que li van demanar suport per un manifest. Volien percebre compensació econòmica pel fet de que els seus llibres es fessin servir en biblioteques públiques. Em penso que ho han aconseguit no fa gens. O que estan a prop. Ell els va respondre, després de dir-los escanyapobres i gasius —no calia pas, em penso—, això:
(...)[no] he escrit allò que fins ara he escrit pensant en guanyar diners, tot i que després pugui guanyar-ne. Però aquesta és altra història... Una història relacionada amb el primer manament de la Baghavad Gita: fes les coses por sí mateixes, no pels seus fruits. I llavors, només llavors, afegeixo, arribaran aquests com un suau manà que ve de dalt(...)

Acabo amb la traducció (pròpia) d'una selecció de fragments d'una entrevista que li van fer al sr. Ralph Nader, advocat i activista cívic estadounidenc. Algun dia penjaré la traducció completa.
(...)No hi ha carnet de soci per a la ciutadania activa. Qualsevol pot obrir aquesta porta.(...)

És per set de justícia. Si saps què està passant i com millorar la societat i la felicitat de la gent, tendeixes a centrar-te en aconseguir fer coses que ajudin a la salut, la seguretat, l'equitat, la justícia, el rendiment de comptes de les poderoses institucions a la gent a la que es suposa que serveixen(...)

Vaig créixer pensant que una persona pot canviar les coses(...) Molts dels grans avenços del progrés de la nostra societat [U.S.A.] van començar només amb unes poques persones. El moviment abolicionista contra l’esclavitud. El moviment pel dret de les dones a votar començà amb sis dones en una granja de New York en la que es van conèixer el 1846. El moviment pels Drets Civils. Els drets mediambientals. Els moviments pels drets laborals. Si creixes en una societat de masses i creus que res es pot fer si no hi ha masses de gent que estiguin tots d'acord en tot i alhora per començar a fer quelcom, llavors no et consideres molt significatiu. No pensaràs llavors que pots iniciar una estratègia detallada per tal de canviar les coses a millor(...)

Ja que passarem la nostra vida invertint el nostre temps en els nostres respectius talents no hauríem de subestimar la nostra pròpia vàlua i allò que podem aportar(...)

la llibertat implica responsabilitat(...) No és només onejar banderes i dir "mira què lliures som", mentre els drets de les persones comencen a ser conculcats(...)

[mon pare em preguntava quan regressava del col·legi]: "Ralph, què has après avui en l'escola? Has après a creure o has après a pensar?(...)

Massa gent que va a les millors escoles i aconsegueixen valuosos diplomes, han de triar entre un treball trivial molt ben pagat i tenir un bon estatus superficial, com ser associat senior en un bufet d'advocats, o executiu en una companyia. Però la majoria d'aquestes feines les pot fer qualsevol. Si ells no ho fessin hauria una altra persona allà que ho faria. Són treballs on sovint no portes la teva consciència amb tu cada dia. Deixes la teva consciència a casa i fas servir les teves habilitats amb els teus clients o fas el que sigui necessari pel negoci o professió. D'altra banda, hi ha una enorme quantitat de feina emocionant que cal que sigui feta(...) Potser no es pagui igual però també et permetrà portar un estil de vida decent. Cada dia portes la teva consciència i el teu sistema de valors a la feina i els fas servir tal com les teves habilitats. Això és una feina que t'enriqueix de veritat. No hi ha pas res comparable. He vist associats senior de 65 o 70 anys que havien fet milions de dòlars en bufets d'advocats dir-me que estan molt decebuts amb la seva vida i preguntar-me com podrien fer quelcom diferent quan es retiressin. Miren a la seva vida i bàsicament ho van fer tot per diners. No van gaudir molt de res. Podrien racionalitzar-ho: era un repte intel·lectual, van conèixer gent important, però ni tan sols es van apropar a la contribució a la societat que podrien haver fet d'acord al seu poder, nivell, estatus i intel·lecte(...)

La Constitució no és només un pergamí que saludem en la seva festa nacional. És un document que et dóna drets i responsabilitats vius que hem de mantenir(...) es construeix de mica en mica(...) però també a l'inrevés. Es deteriora de mica en mica. Quan cedeixes davant algú que està conculcant els teus drets, quan no et queixes de que algú està violant les lleis —no només vandalisme o robatoris sinó bàsicament la coerció per tal d'aconseguir que algú renunciï als seus drets constitucionals—, si no ho fas, la propera vegada, més d'aquestes persones de baix comportament diran "podem fer-ho. Ho vam fer el mes passat, podem anar més enllà aquest cop. Erosionem els drets de la gent". Per això és important per al jovent créixer aprenent els seus drets. Perquè, si no coneixes els teus drets, com els faràs servir? Els meus pares deien "si no fas servir els teus drets tard o d'hora els perdràs"(...)

¿Puede una persona cambiar las cosas?


  
Reproductor musical de Jamendo (página multilingüe).
Disfruta del álbum "To get home before night comes" de Steven Dunston, con licencia Creative Commons, (cc)
durante tu lectura.

Porque compartir no es robar ;-)

 
 
 
 
 
 
 

No vas a cambiar el mundo. Tú sólo no puedes hacer nada. No te metas en líos, no vale la pena, todo va a seguir igual.

Cosas como ésas suelen oírse cuando alguien se empeña en hacer lo correcto. Cuando quiere emprender alguna iniciativa que será beneficiosa para las demás personas pero que quizá parezca difícil de llevar a cabo.
Muchas veces quiénes hablan así ni siquiera albergan malas intenciones.

¿Puede una sola persona cambiar el mundo?



Yo digo: sí, una persona puede hacer cosas.
Puede empezar por cambiar su mundo, lo más próximo. Lo que le rodea. Se comienza por cosas pequeñas. Y si consigue contagiar su iniciativa a más personas, todas juntas podrán producir un cambio de más alcance.

A aquéllos que dicen "no vas a conseguir cambiar nada" les suelo responder a la galega, con una pregunta: ¿crees que las cosas pueden empeorar? Casi todos responden que sí.
Yo les digo: "entonces vale la pena el esfuerzo de intentar mejorarlas, aunque sea para que nos quedemos igual".
Es un comienzo. Hemos conseguido agrietar el espejismo.

¿Han probado a intentar liberar a un pájaro que lleva demasiado tiempo enjaulado? No se atreve de salir de su segura prisión.
Las personas a veces adolecemos de lo mismo que esos pájaros pero dentro del sistema social que hemos construido. Las decepciones dañan nuestra ilusión, nuestro espíritu de justicia, nuestra motivación.
Y nos refugiamos, nos intentamos proteger creándonos una falaz coraza de desengaño, escepticismo, pasividad y cinismo.

El Oficial de Inteligencia Militar don Carlos Martín escribe en su polémico libro "El gran juego":

(...)Los cínicos necesitan las dosis [de adulación] más altas, pues tienen grandes dudas sobre sí mismos (...)gente negativa y escéptica, son fáciles de vencer. [Ganará su confianza si se ríe] con ellos de la gente que aún confía en la vida(...)

Quizá haya algunos a los que les conviene que estemos desanimados o apáticos y que seamos escépticos o cínicos. Quizá ellos mientras tanto se estén beneficiando de nuestra inacción incluso a costa de perjudicar a muchos.

¿Arreglar todo lo malo por siempre y para siempre? Claro que no.
No somos dioses, sólo personas. Nosotros sólo plantamos las semillas de nuestras acciones. Es responsabilidad de nuestros sucesores lo que ellos hagan cuando ese campo florezca. Cada uno tiene su papel en esta obra de teatro cósmica que es la vida. Se trata simplemente de que lo cumplamos. Busquen en su interior.

¿Conseguir todo lo que nos proponemos con todo detalle? Ni podemos, ni debemos.
No podemos: fracasaremos muchas veces. Pero las que triunfemos habremos conseguido algo valioso para las demás personas o para nuestra sociedad en gral. O incluso para la Humanidad (depende del alcance de nuestras acciones). Y donde hayamos fracasado habremos allanado el camino para que otro triunfe algún día.
No debemos: ¿y si nuestras ideas no son del todo acertadas, y si estamos equivocados?

Observen a aquéllos que actúan de manera malvada y están dispuestos a conseguir lo que ansían (son adictos sin saberlo, como diría el autor Víctor Boc) aunque el precio sea el perjuicio de muchas personas y seres: esas personas suelen ser muy trabajadoras.
Los que desean un mundo mejor no pueden permitirse el lujo de ser menos trabajadores que ellos.

Dicen que el cantante de reggae Bob Marley, pacifista, una vez dijo: "las personas que tratan de empeorar este mundo, no se toman un día de descanso. ¿Cómo podría hacerlo yo?".

Yo digo: todos vamos a morir, al menos dedica a tu vida a aquello en lo que crees.

Algunos, víctimas indefensas del cinismo que nos inmoviliza nuestro potencial y lastra nuestras ilusiones, tildan de ingenuos idealistas, de utópicos soñadores, a aquéllos que en lugar de hacer algo productivo en sentido crematístico (que dé dinero, vamos) se dedique a algo que simplemente sea beneficioso para los demás, al margen del dinero que pueda generar.

Una buena respuesta a eso podría ser la que dio el polifacético autor Sánchez Dragó en 1993 en un escrito dirigido como respuesta a un grupo de escritores británicos que le pidieron apoyo para una manifiesto. Pretendían percibir compensación económica por el hecho de que sus libros se usasen en bibliotecas públicas. Creo recordar que lo han conseguido hace poco. O están a punto. Él les contestó, después de llamarles rácanos y tacaños, que quizá tampoco hacía falta, lo siguiente:
(...)[no] he escrito lo que hasta ahora he escrito pensando en ganar dinero, aunque después vaya y lo gane. Pero ésa es otra historia... Una historia relacionada con el primer mandamiento de la Baghavad Gita: haz las cosas por sí mismas, no por sus frutos. Y entonces, sólo entonces -añado yo- llegarán éstos como un suave maná que viene de arriba(...)

Termino con la traducción (propia) de una selección de fragmentos de una entrevista que le hicieron al sr. Ralph Nader, abogado y activista cívico estadounidense. Algún día colgaré la traducción completa.
(...)No hay carnet de socio para la ciudadanía activa. Cualquiera puede abrir esa puerta.(...)

Es por sed de justicia. Si sabes qué está pasando y cómo mejorar la sociedad y la felicidad de la gente, tiendes a centrarte en conseguir hacer cosas que ayuden a la salud, la seguridad, la equidad, la justicia, el rendimiento de cuentas de las poderosas instituciones a la gente a la que se supone que sirven(...)

Crecí pensando que una persona puede cambiar las cosas(...) Muchos de los grandes avances del progreso de nuestra sociedad [U.S.A.] comenzaron sólo con unas pocas personas. El movimiento abolicionista contra la esclavitud. El movimiento por el derecho de las mujeres a votar comenzó con seis mujeres en una granja de New York en la que se conocieron en 1846. El movimiento por los Derechos Civiles. Los derechos medioambientales. Los movimientos por los derechos laborales. Si creces en una sociedad de masas y piensas que nada se puede hacer a menos que haya masas de gente que estén todos de acuerdo en todo y a la vez en comenzar a hacer algo, entonces no te consideras muy significativo. No pensarás entonces que puedes iniciar una estrategia detallada para cambiar las cosas a mejor(...)

Ya que vamos a pasar nuestra vida invirtiendo nuestro tiempo en nuestros respectivos talentos no deberíamos subestimar nuestra propia valía y lo que podemos aportar(...)

la libertad implica responsabilidad(...) No es sólo ondear banderas y decir "mira qué libres que somos", mientras los derechos de las personas comienzan a ser conculcados(...)

[mi padre solía preguntarme cuando regresaba del colegio]: "Ralph, ¿qué has aprendido hoy en la escuela? ¿Has aprendido a creer o has aprendido a pensar?(...)

Demasiada gente que va a las mejores escuelas y consiguen valiosos diplomas, deben decidir entre un trabajo trivial muy bien pagado y tener un buen estatus superficial, como el puesto de asociado senior en un bufete de abogados, o ejecutivo en una compañía. Pero la mayoría de ese trabajo lo puede hacer cualquiera. Si ellos no lo hicieran habría otra persona allí que lo haría. Suelen ser trabajos donde a menudo no llevas tu conciencia contigo cada día. Dejas tu conciencia en casa y usas tus habilidades con tus clientes o haces lo que sea que sea necesario para el negocio o profesión. Por otra parte, hay una enorme cantidad de trabajo emocionante que necesita ser hecho(...) Puede que no lo paguen igual pero también te permitirá llevar un estilo de vida desahogado. Lo mejor es que te llevas tu conciencia y tu sistema de valores al trabajo cada día y los usas al igual que tus habilidades. Eso es un trabajo que te enriquece de verdad. No hay nada comparable. He visto asociados senior de 65 o 70 años que habían hecho millones de dólares en bufetes de abogados acercárseme y decirme que están muy decepcionados con su vida y preguntarme cómo podrían hacer algo distinto cuando se retiren. Miran a su vida y básicamente lo hicieron todo por dinero. No disfrutaron mucho de nada. Podrían racionalizarlo: era un desafío intelectual, conocieron gente importante, pero ni siquiera se acercaron a la contribución a la sociedad que podrían haber hecho dados su poder, nivel, estatus e intelecto(...)

La Constitución no es sólo un pergamino que se saluda en su fiesta nacional. Es un documento que te da derechos y responsabilidades vivos que debemos mantener(...) se construye poco a poco(...) pero también al revés. Se deteriora poco a poco. Cuando cedes ante alguien que está conculcando tus derechos, cuando no te quejas de que alguien está violando las leyes —no sólo vandalismo o robos sino básicamente la coerción para conseguir que alguien renuncia a sus derechos constitucionales—, si no lo haces, la próxima vez, más de esas personas de bajo comportamiento dirán "podemos hacerlo. Lo hicimos el mes pasado, podemos ir más lejos esta vez. Erosionemos los derechos de la gente". Por eso es importante para la gente joven crecer aprendiendo sus derechos. Porque, si no conoces tus derechos, ¿cómo vas a usarlos? Mis padres decían "si no usas tus derechos tarde o temprano los perderás"(...)

65 hours: more unemployment, less productivity


  
Jamendo's music player.
Enjoy Abdou Day's reggae album "Libre", licensed under Creative Commons, (cc) while you're reading.

Because sharing is not stealing ;-)

 
 
 
 
 
 
 



Let's show some points about the 65 hours rule.

Is it positive the fact we will be able to work 60-65 hours in a week?

First, the positive things. They are shorter: productive costs —labor costs— decrease.
That seems good for the companies.

The formula is Profit = Income - Cost
The lower costs, the higher profits.

Does cost fall when you increase the labor time?
If you hire two workers, 8 hours per day, 6 € per hour, you are going to pay them both 2.057 €. If you hire one worker, 12 hours per day, 6 € per hour, you are going to pay him or her 1.543 €. It's cheaper. Hocus pocus: one worker will do, in 12 hours, two workers' job of 16 hours.

The lesser amount of workers, the lesser cost in selection, training, administration and intermediate heads —so you can fire a few.

The lesser amount of workers, the lesser their unions power when negotiating. Your employees will become more docile (timetables, wages, etc.).

But: companies ruled by clever chiefs know that way of thinking is good today and bad tomorrow.

Companies must be interested in the long term. Like in chess, you must look beyond the two or three next movements.

Human Resources (H.R.) are a lot more than a mere productive cost.

Great Place to Work Institute published its report Best Workplaces last April. It consists on an ordered list with those companies that manage their R.H. —workers, their present and future knowledge, attitudes and aptitudes— in a fine way.
Are those enterprises getting good results?
They had 18% sales increases, 29% hiring increases, absenteeism of 1.47% —sector had 25%—, temporality of 4% —sector had 31%.

These figures may show who are actually the clever chiefs.

Productivity —or efficiency— is another key of a good manager.

Productivity has to do with the ratio Output/Input.
If you invested 10 € and your profit is 15 € your enterprise is more efficient than if your profit —for the same investment— was 14 €.

Let's pay attention now on negative points of 65 labor hours per week.
We will attend, on the one hand, to three variables: productivity, unemployment and G.D.P. per capita. On the other hand, to the following 26 States: Luxembourg, Belgium, Holland, France, Germany, Ireland, Sweden, Denmark, Austria, Finland, Spain, United Kingdom, Italy, Malta, Slovenia, Greece, Cyprus, Slovakia, Portugal, Hungary, Czech Republic, Poland, Estonia, Lithuania, Latvia and Bulgaria.
Figures are expressed like percentages, picking EU-15 as '100'.

High productivity is good for the economy and low productivity is bad.

Luxembourg (productivity 170,50% and 39,9 h/week) is the country with the highest productivity. Bulgaria (prod.:31,30% and 41,9 h/week) is the state with the poorest productivity.
People in Luxembourg works -4,77% average hours weekly less than people in Bulgaria. And Luxembourg has a productivity of 444,73% higher than Bulgaria's one. It's impressive.

The 10 states whose citizens work more hours weekly have an average productivity of 71,53%. The 16 states whose citizens work less hours weekly have an average productivity of 90,56%.
We can realise it in this graph.

States are displayed according to the average labor hours per week, with decreasing order. When the labor hours per week decrease, the line of tendency of the productivity —in white— grows. The shorter working weeks, the higher productivity.

Let's go on G.D.P. per capita. We could say —in a short way with some limitations, however:
"G.D.P. per capita is often used as a measure of a person's welfare. Countries with higher G.D.P. may be more likely to also score highly on other measures of welfare, such as life expectancy"

The 10 states —among the 26 studied— whose citizens work more hours weekly have and average G.D.P. per capita of 82,18%. The 16 states whose citizens work less hours per week have an average G.D.P. per capita of 111,14%.

We can realise it in this graph.

Countries are displayed according to the average labor hours per week, with decreasing order. When the labor hours per week decrease, the line of tendency of the G.D.P. per capita —in white— rises.

Is productivity so important for the economy? I think it is. Let's see whether the most productive countries have the highest G.D.P. per capita.


Countries are displayed from the highest productivity to the less one. We can notice that productivity line —in dark blue— are very similar to the tendency line of the G.D.P. per capita —in white. The lesser productivity, the lesser richness. And the higher productivity, the higher richness. I was right in my previous statement.

The 8 states with the best productivity have an average GDP/cap of 132,02%. The 18 states with the poorest productivity have an average GDP/cap of 85,77%.

Let's talk about unemployment now.
It's obvious: the longer working week, the higher unemployment. They say unemployment will grow 30% if the European Directive is passed.

But, does unemployment make our countries poorer?
The 12 states with the highest unemployment have an average GDP/cap of 82,20%. The 14 states with the lowest unemployment have an average GDP/cap of 115,26%.

Here, we can notice when unemployment —dark blue line— decreases GDP/cap increases —white line of tendency. The lesser unemployment, the more richness.

The 13 hours working day —65 hours week divided by 5 days— would provoke: worsening of family life; dumping among companies and among states; increment of labor illness and accidents, and then, more medical costs for those workers; impossibility of taking care of our children, of any person with dependence; worsening of labor relationships; more workers receiving unemployment subsidies or even suffering poorness.

Do you want to improve productivity in your business?
Your employees have to work the adequate hours —not 65 per week; neither 10 per week, of course! And, moreover, they have to work well. The working hours are more useful, will produce more richness, if they are not a lot but better.
Your employees will be pleased if you develop H.R. policies on labor conciliation of and family life, like as flexible schedules, partial days, remote work or advantages in order to taking care of people with dependence or illness.

Companies which develop these policies use to make a lot of money. Their workers are happier. So they work better. Those companies keep in their personnel motivated and talented people. The best workers want to work there.
Those companies just use to make a lot of money in the long term.

When you do things in the right way, you get your reward ;-)

Sources: Own elaboration, Eurostat, Report 50 Best WorkPlaces, blog Observatorio de ciber-política, Wikipedia's G.D.P. per capita and list of countries by GDP (PPP) per capita.

sábado 19 de julio de 2008

65 hores: més atur i menys productivitat


  
Reproductor musical de Jamendo (pàgina multilingüe).
Gaudeix de l'àlbum de música reggae "Libre", de l'Abdou Day, amb llicència Creative Commons, (cc)
mentre llegeixes.

Perquè compartir no és pas robar ;-)

 
 
 
 
 
 
 



Aportarem alguns arguments al debat.

Què hi ha de positiu i negatiu en que es puguin fer 60-65 hores laborals setmanals ordinàries?

Comencem esmentant allò de positiu, que és més curt: decreixen els costos productius (els laborals) totals.
Això beneficia a les empreses.

Si la fórmula és Benefici = Ingrés - Cost
sembla obvi que si disminuïm el cost, laboral en aquest cas, al ser inferior allò que restarem serà superior el resultat final.

Per què disminueix el cost allargant la jornada laboral?
Perquè és més barat pagar a una persona 6 € per 12 hores diàries al mes , que sumen 1.543 € que pagar a dues persones 6 € per 8 hores diàries al mes, que sumen 2.057 €. És a dir, fer que una persona faci en 12 hores la feina de dues en 16.

Amb menys personal, menys despesa en seleccionar els treballadors (si hi ha menys, menys hores invertides per fer-ho o menys personal de selecció), menys despesa en formació de personal, menys despesa administrativa. Et calen menys comandaments baixos i intermitjos per la direcció, així que també pots acomiadar uns quants.
Com hi ha menys treballadors, el seu poder de negociació col·lectiva és inferior (no influeix igual un comitè d'empresa que representa a X treballadors que un que representa a X/2) i per tant són més dòcils davant els arbitris de l'empresa (horaris, salaris i ambient de treball).

A cop d'ull sembla bo per les empreses.

Potser no: les bones empreses, aquelles comandades per gestors intel·ligents saben que han d'evitar aquestes pràctiques. Les 65 hores per a las empreses són, com diu el proverbi castellà, "pan para hoy hambre para mañana".

El llarg termini. Aquesta ha de ser l’autentica vocació d'una companyia. Com en una partida d'escacs, en els negocis s'ha d'intentar jugar dos o tres moviments per avançat respecte als adversaris.
Els recursos humans (R.H.) són una cosa tan dúctil, tan dinàmica, amb un potencial tan gran que resulten molt diferents de qualsevol altre tipus de recursos (inputs) de l'organització. És de cecs considerar-los exclusivament com un cost productiu.

En Abril d'aquest any, l'Institut Great Place to Work publicà el seu estudi anual Best WorkPlaces. Consta d'una classificació ordenada de les empreses que gestionen millor els seus R.H. (el concepte englobaria, en una definició un xic ràpida, a treballadors, els seus coneixements, actituds i aptituds presents i potencials i les seves interrelacions). I aquestes empreses, van bé o van malament? Alguns dels seus números en Espanya:
(...)totes elles incrementaren la seva facturació un promig de 18% el 2.007, mentre que el seu creixement en nombre de places de treball fou del 29% (...) registraren una mitjana d'absentisme laboral del 1,47%, davant el 25% de la resta de companyies en Espanya, i la seva taxa de temporalitat fou del 4%, 27 punts percentuals per sota de la dada a nivell nacional(...)

Crec que queda palès qui són els empresaris llestos i qui els que, enlluernats per la seva cobdícia, només pensen que ho són.

Una altra de les variables clau del bon gestor: la productivitat (o eficiència).

Imaginin l'empresa com una "capsa negra" amb un orifici d'entrada i un altre de sortida. Fins i tot ens podem limitar aquí al punt de vista financer i obviar el productiu.
En l'orifici d'entrada fiquem diners, la nostra inversió (matèries primeres, energia, infraestructures, hores laborals, etc.). En el de sortida obtenim els diners del nostre benefici empresarial (ingrés menys cost).

La productivitat seria la relació Sortida/Entrada.
Si vostè inverteix en la seva empresa 10 € i n’obté 15 €, aquesta és més productiva que la del seu competidor que està invertint 13 € i obtenint 15 €. O que la d'algú que estigui invertint 10 € i obtenint 14 €.

Queda clar que l'empresari llest desitja una empresa productiva. La productivitat et fa ser molt competitiu.
Com va la nostra productivitat aquí, a l'empresa espanyola? Doncs malament rai.

Una dada d'aquelles que fan vergonya: fa uns anys es publicà una comparativa dels Estats Membres de la Unió Europea. Espanya estava treballant més hores anuals que Alemanya i tot i això produïa menys riquesa anual. Produïa menys per hora i també menys en total! I els nostres treballadors s'hi estaven força més hores l'any als seus llocs de treball que els alemanys.

Aquests dies em ve a la memòria una divertida pel·lícula: "Trabajo basura" (ignoro si la van doblar al català).

Ara veurem per què volia parlar de la productivitat.
Aspectes negatius de que es pugui fer 65 hores laborals setmanals ordinàries. Em circumscriuré a les variables: productivitat, atur i P.I.B. per càpita.

He mesurat els valors d'aquestes variables en els següents estats: Luxemburg, Bèlgica, Holanda, França, Alemanya, Irlanda, Suècia, Dinamarca, Àustria, Finlàndia, Espanya, Regne Unit, Itàlia, Malta, Eslovènia, Grècia, Xipre, Eslovàquia, Portugal, Hongria, Rep.Txeca, Polònia, Estònia, Lituània, Letònia i Bulgària.
He fet servir números índex prenent com a valor 100 a la Unió Europea (dels 15).

Comencem, doncs. Deia que la productivitat alta és bona i la productivitat baixa dolenta pels negocis (i el conjunt de negocis i famílies conformaria l'economia del país).

La comparació més radical: la diferència entre el país amb productivitat més alta (Luxemburg prod.:170,50% h/sem.:39,9) i el de productivitat més baixa (Bulgària prod.:31,30% h/sem.:41,9).
Luxemburg fa una mitjana de -4,77% hores setmanals menys que Bulgària i la seva productivitat és un 444,73% superior. Impressionant.

Continuem. Dels 26 països que he estudiat, els 10 països que més hores fan tenen un promig de 71,53% prod. En canvi, els 16 països que menys hores a la setmana treballen tenen un promig de 90,56% prod.
S'aprecia en la següent gràfica.

S'han ordenat els països per hores laborals setmanals mitjanes decreixents. S'observa la línia de tendència de la productivitat (en blanc) creixent quan disminueixen les hores setmanals. Menys hores setmanals, major productivitat.

Ara el P.I.B. per càpita. Una definició curta i un xic inexacta seria aquesta:
"És un indicador que sovint es fa servir per estimar la riquesa econòmica d'un país. Nombroses evidències mostren que la renta per càpita està positivament correlacionada amb la qualitat de vida dels habitants d'un país."

Així que, sense aprofundir més, podríem dir que a major PIB/càp. major benestar dels ciutadans d'un país.

Doncs bé, dels països que he estudiat, els 10 que més hores treballen a la setmana tenen un promig de 82,18% PIB/càp (els recordo que són números índex a partir de la UE-15) i els 16 que menys hores setmanals treballen tenen un promig de 111,14% PIB/càp.
Es pot apreciar en la següent gràfica.

Es mostren els països ordenats en ordre decreixent segons nombre d'hores treballades a la setmana. La línia blanca de tendència del PIB/càp. és creixent. Menys hores setmanals, major riquesa.

Molt bé, menys hores (no només és això; al final de l'entrada intentaré aportar altres variables clau més) ens donen més productivitat i més riquesa.
Alguna cosa més?
Mirarem si és cert que la productivitat és bona per a l'economia. Jo defenso que sí. Vegem si els països productius tenen PIB/càp. més alts.

En aquesta gràfica hem col·locat els països estudiats en un ordre de productivitat decreixent. La productivitat es la línia blau fosc. Podem veure com la línia blanca de tendència del PIB/càp. és pràcticament paral·lela. A menor productivitat, menor riquesa. I, lògicament, a major productivitat, major riquesa. Això confirmaria la meva afirmació anterior.

De fet, dels 26 països que he estudiat, els 8 amb més productivitat tenen un promig de 132,02% PIB/càp (números índex respecte a la UE-15) mentre que els 18 amb menor productivitat tenen un promig de 85,77% PIB/càp.

Terminarem parlant de l'atur.
Si els treballadors contractats fan més hores, ens cal una plantilla més curta. Això es evident: més hores setmanals, més atur. En realitat, ja hi ha qui ha xifrat la destrucció de llocs de treball en un 30% si s'implanta la jornada de 13 hores diàries.

Però ens fa l'atur més pobres com a país i la plena ocupació més rics?
Dels estudiats, els 12 països amb major atur tenen un promig de 82,20% PIB/càp. i els 14 països amb menor atur tenen un promig de 115,26% PIB/càp.
En la següent gràfica

podem apreciar com quan decreix l'atur (línia blau fosc) en els països, augmenta el PIB/càp. (línia de tendència blanca). Menor atur, major riquesa.

Es molt fàcil veure també que l'augment de la jornada laboral a 13 hores diàries comportaria: deteriorament de la vida personal i familiar (només treballar i dormir); competència deslleial entre empreses i entre països (treballadors que s'ofereixen "voluntàriament" a fer més hores per tal d'aconseguir una feina); més malalties i accidents laborals, més despesa sanitària pels treballadors que els pateixin; impossibilitat de tenir cura del nostres fills, dels nostres ancians i dels nostres malalts; deteriorament de la relació laboral entre treballador i companyia; més treballadors percebent subsidis d'atur o sense percebre ingressos (pobresa, càrregues familiars).

En conclusió, ans deia que gestionar bé els R.H. no és solament fer "menys hores". No només això.
Es tracta de fer les hores justes. I de fer-les ben fetes sobretot. Personalment, m'estimo més a un empleat que executi les seves tasques en 7 hores que un a qui li calgui estar-se 10 hores al seu lloc de treball per fer-les. Però això, malauradament, és tot just el contrari d'allò valorat pels caps espanyols. Aquí sembla que si t’estàs mirant a la taula 2 o 3 hores extra al dia, fent veure que treballes, guanyes punts en la consideració del teus superiors. Si ets eficient i plegues a la teva hora, tal i com diu al teu contracte, llavors seràs considerat com "poc compromès". L'Obélix diria, estan bojos aquests romans!.

Bones polítiques de R.H., de les que augmenten la productivitat empresarial (i per tant, la competitivitat i la riquesa a llarg termini): treballar les hores justes i necessàries (no més; tampoc menys, és clar); mesures de conciliació de la vida laboral i familiar tals com l'horari flexible, les jornades parcials, el treball a distància o els avantatges per poder tenir cursa de persones a depenents.

Les empreses que tenen aquestes polítiques, acostumen a enriquir-se. Els seus treballadors acostumen a treballar de bon grat i, per tant, millor. A més a més les seves plantilles acaben sumant a la motivació el talent. Retenen el talent perquè ho recompensen i ho nodreixen. S'hi queden els millors treballadors. És un cercle virtuós. Insistiré, acaben enriquint-se.

Fer les coses ben fetes dóna els seus fruits ;-)

Fonts: Elaboració pròpia, Eurostat, Informe 50 Best WorkPlaces, blog Observatorio de ciber-política, P.I.B. per càpita i Anex comparatiu internacional de Wikipedia

65 horas: más paro y menos productividad


  
Reproductor musical de Jamendo (página multilingüe).
Disfruta del álbum de música reggae "Libre", de Abdou Day, con licencia Creative Commons, (cc)
durante tu lectura.

Porque compartir no es robar ;-)

 
 
 
 
 
 
 



Aportemos algunos argumentos al debate.

¿Qué tiene de positivo y negativo el que se puedan hacer 60-65 horas laborales semanales ordinarias?

Empecemos con lo positivo que es más corto: disminuyen los costes productivos (los laborales) totales.
De esto se benefician las empresas.

Si la fórmula es Beneficio = Ingreso - Coste
parece obvio que si disminuimos el coste, laboral en este caso, al ser menos lo que se resta es mayor el resultado.

¿Por qué disminuye el coste alargando la jornada laboral?
Porque es más barato pagarle a una persona 6 € por 12 horas diarias al mes , que suman 1.543 € que pagar a dos personas 6 € por 8 horas diarias al mes, que suman 2.057 €. Es decir, hacer que una persona haga en 12 horas el trabajo de dos en 16.

A menos personal, menos gasto en seleccionar a los trabajadores (si hay menos, menos horas invertidas en ello o menos personal de selección), menos gasto en formarlos, menos gasto administrativo en ellos. Necesitas menos mandos bajos e intermedios para dirigirlos, así que también puedes despedir a unos cuántos.
Al ser menos trabajadores, su poder de negociación colectiva es menor (no es lo mismo un comité de empresa que representa a X trabajadores que uno que represente a X/2) y por lo tanto son más dóciles frente a los arbitrios de la empresa (horarios, salarios y ambiente de trabajo).

A simple vista parece bueno para las empresas.

Pero ojo: las buenas empresas, aquéllas dirigidas por gestores inteligentes saben que deben evitar estas prácticas. Las 65 horas para las empresas son, como reza el refrán, "pan para hoy hambre para mañana".

El largo plazo. Ésa debe ser la auténtica vocación de una compañía. Como en una partida de ajedrez, en los negocios se debe intentar jugar dos o tres movimientos por delante de los adversarios.
Los recursos humanos (RR.HH.) son algo tan maleable, tan dinámico, con un potencial tan alto que resultan muy diferentes de cualquier otro tipo de recursos (inputs) de la organización. Es de ciegos considerarlos exclusivamente como un coste productivo.

En Abril de este año, el Instituto Great Place to Work publicó su estudio anual Best WorkPlaces. Consta de una clasificación ordenada de las empresas que gestionan mejor a sus RR.HH. (el concepto englobaría, en una definición algo rápida, a trabajadores, sus conocimientos, actitudes y aptitudes presentes y potenciales y a sus inter-relaciones). Bien, dichas empresas, ¿van mal o van bien? Algunos de sus números en España:
(...)todas ellas incrementaron su facturación una media del 18% en 2007, mientras que su crecimiento en número de empleos fue del 29% (...) registraron una media de absentismo laboral del 1,47%, frente al 25% del resto de compañías en España, y su tasa de temporalidad fue del 4%, 27 puntos porcentuales por debajo del dato a nivel nacional(...)

Creo que queda claro quiénes son los empresarios listos y quiénes los que, cegados por su codicia, simplemente creen serlo.

Otra de las variables clave del buen gestor: la productividad (o eficiencia).

Imaginen la empresa como una "caja negra" con un orificio de entrada y otro de salida. Incluso nos limitaremos al punto de vista financiero y obviaremos el productivo.
En el orificio de entrada le metemos el dinero de nuestra inversión (materias primas, energía, infraestructuras, horas laborales, etc.). Por el de salida obtenemos el dinero de nuestro beneficio empresarial (ingreso menos coste).

La productividad sería la relación Salida/Entrada.
Si usted invierte en su empresa 10 € y obtiene 15 €, ésta es más productiva que la de su competidor que está invirtiendo 13 € y obteniendo 15 €. O bien de la de alguien que esté invirtiendo 10 € y obtiendo 14 €.

Queda claro que el empresario listo desea una empresa productiva. La productividad te hace ser muy competitivo.
¿Cómo andamos de productividad en la empresa española? Pues mal.

Un dato algo bochornoso: hace unos años se publicó una comparativa de los Estados Miembros de la Unión Europea. España estaba trabajando más horas anuales que Alemania y aún así producía menos riqueza anual. Producía menos por hora e incluso ¡menos en total! Y nuestros trabajadores permanecían bastantes más horas al año en sus puestos de trabajo.

A raíz de este asunto de la directiva europea recuerdo con frecuencia una divertida película: "Trabajo basura".

Ahora veremos por qué saco a colación el tema de la productividad.
Aspectos negativos de que se puedan hacer 65 horas laborales semanales ordinarias. Me centraré en las variables: productividad, desempleo y P.I.B. por cápita.

He medido los valores de esas variables en los siguientes estados: Luxemburgo, Bélgica, Holanda, Francia, Alemania, Irlanda, Suecia, Dinamarca, Austria, Finlandia, España, Reino Unido, Italia, Malta, Eslovenia, Grecia, Chipre, Eslovaquia, Portugal, Hungría, Rep.Checa, Polonia, Estonia, Lituania, Letonia y Bulgaria.
He usado números índices tomando como valor 100 a la Unión Europea (de los 15).

Bien, comencemos. Decía que la productividad alta es buena y la productividad baja mala para los negocios (y el conjunto de negocios y familias formaría la economía del país).

La comparación más radical: la diferencia entre el país con productividad más alta (Luxemburgo prod.:170,50% h/sem.:39,9) y el de productividad más baja (Bulgaria prod.:31,30% h/sem.:41,9).
Luxemburgo hace una media de -4,77% horas semanales menos que Bulgaria y su productividad es un 444,73% superior. Impresionante.

Sigamos. De los 26 países que he estudiado, los 10 países que más horas hacen tienen un promedio de 71,53% prod. En cambio, los 16 países que menos horas a la semana trabajan tienen un promedio de 90,56% prod.
Puede apreciarse en el siguiente gráfico.

Se han ordenado los países por horas laborales semanales medias decrecientes. Se puede observar la línea de tendencia de la productividad (en blanco) como es creciente a medida que disminuyen las horas semanales. Menos horas semanales, mayor productividad.

Vamos con el P.I.B. por cápita. Una definición corta y algo inexacta sería ésta:
"Es un indicador comúnmente usado para estimar la riqueza económica de un país. Numerosas evidencias muestran que la renta per cápita está positivamente correlacionada con la calidad de vida de los habitantes de un país."

Así que, sin entrar en más detalles, podríamos decir que a mayor PIB/cáp. mayor bienestar de los ciudadanos de un país.

Pues bien, de los países que he estudiado, los 10 que más horas trabajan a la semana tienen un promedio de 82,18% PIB/cap (recuerdo que son números índice a partir de la UE-15) y los 16 que menos horas semanales trabajan tienen un promedio de 111,14% PIB/cap.
Se puede apreciar en el siguiente gráfico.

Se muestran los países ordenados decrecientemente por número de horas trabajadas a la semana. La línea blanca de tendencia del PIB/cáp. es creciente. Menos horas semanales, mayor riqueza.

De acuerdo, menos horas (no sólo es eso; al final intentaré dar en el blanco con otras variables más) nos dan más productividad y mayor riqueza.
¿Algo más?
Veamos si la productividad de verdad es buena para la economía. Yo digo que sí. Veamos si los países productivos tienen PIB/cáp. más altos.

En este gráfico hemos tomado los países estudiados en un orden de productividad decreciente. La productividad es la línea azul oscuro. Podemos ver como la línea blanca de tendencia del PIB/cáp. es prácticamente paralela. A menor productividad, menor riqueza. Y, lógicamente, a mayor productividad, mayor riqueza. Eso confirmaría mi afirmación anterior.

De hecho, de los 26 países que he estudiado, los 8 con mayor productividad tienen un promedio de 132,02% PIB/cáp (números índice respecto a la UE-15) mientras que los 18 con menor productividad tienen un promedio de 85,77% PIB/cáp.

Acabamos con el desempleo, el paro.
Si los trabajadores contratados hacen más horas, necesitamos una plantilla más corta. Esto es evidente: más horas semanales, más paro. En realidad, ya hay quien ha cifrado la destrucción de empleo en un 30% de implantarse la jornada de 13 horas diarias.

¿Pero nos hace el desempleo más pobres como país y el pleno empleo más ricos?
De los estudiados, los 12 países con mayor desempleo tienen un promedio de 82,20% PIB/cáp. y los 14 países con menor desempleo tienen un promedio de 115,26% PIB/cáp.
En el siguiente gráfico

podemos apreciar cómo cuando decrece el desempleo (línea azul oscuro) en los países, aumenta el PIB/cáp. (línea de tendencia blanca). Menor desempleo, mayor riqueza.

Es muy fácil ver también que el aumento de la jornada de trabajo a 13 horas diarias conllevaría: deterioro de la vida personal y familiar (sólo trabajar y dormir); competencia desleal entre empresas y entre países (trabajadores que se ofrecen "voluntariamente" a hacer más horas para conseguir un empleo); más enfermedades y accidentes laborales, más gasto sanitario para los trabajadores que los sufran; imposibilidad de cuidar a nuestros hijos, a nuestros ancianos y a nuestros enfermos; empeoramiento de la relación laboral entre trabajador y compañía; más trabajadores percibiendo subsidios de desempleo o sin percibir ingresos (pobreza, cargas familiares).

Para terminar, antes decía que gestionar bien los RR.HH. no es solamente hacer "menos horas", ni mucho menos.
Se trata de hacer las horas justas. Y de hacerlas bien hechas. Personalmente, prefiero a un empleado que cumpla con su tarea en 7 horas que uno que necesite permanecer 10 horas en su puesto de trabajo para hacerlo. Pero eso, por desgracia, es justo lo contrario de lo que valoran los jefes españoles. Aquí parece que si estás mirando a tu mesa 2 o 3 horas extra al día, así a lo tonto, ganas puntos en la consideración de tus superiores. Si eres eficiente y acabas a tu hora (y te marchas a tu casa, tal como pone en tu contrato), entonces te consideran como poco comprometido. Como diría Obélix, ¡están locos estos romanos!.

Buenas políticas de RR.HH., de las que aumentan la productividad empresarial (y por ende, la competitividad y la riqueza a largo plazo): trabajar las horas justas y necesarias (no más; tampoco menos, claro); medidas de conciliación de la vida laboral y familiar tales como el horario flexible, las jornadas parciales, el trabajo a distancia o las ventajas para el cuidado de personas a cargo.

Las empresas que tienen estas políticas, suelen enriquecerse. Los trabajadores que están en sus plantillas suelen trabajar a gusto y, por lo tanto, mejor. Además suelen ir haciendo plantillas de trabajadores que junto a la motivación tienen talento. Retienen al talento porque lo recompensan y lo nutren. Se quedan los mejores trabajadores. Es un círculo virtuoso. Insisto, acaban enriqueciéndose.

Hacer las cosas bien da sus frutos ;-)

Fuentes: Elaboración propia, Eurostat, Informe 50 Best WorkPlaces, blog Observatorio de ciber-política, P.I.B. por cápita y Anexo comparativo internacional de Wikipedia

sábado 12 de julio de 2008

Against the 65 hours: write to your Members of the European Parliament


  


















European Commission passed the new directive on labouring time a few weeks ago. Then, the Secretaries of Labour of every Member State voted.

The European Parliament will have to pass it too in order to that directive become obligatory to the Member States. The EP has the same majority that the EC, so it's probable they will pass it too.

The directive could allow a "voluntary" pact among the worker and his or her company in order to expand the weekly working time up to 65 ordinary hours. Extra hours are apart. No negotiation among unions and companies will be allowed on this matter.

What did every country, every political party vote? It has been difficult to find these data. So I might make some mistakes placing "65" and "?" in the picture above.
I have understood the voting record was:

  • Spain, Hungary, Greece, Cyprus and Belgium abstained
  • all the other Secretaries voted 'yes'


Did anybody voted 'no'?
We might have chosen the wrong political parties.
I am not seeing differences between the "big" parties. The so-called "socialists" and the so-called "economic liberal and Christian democrats" have voted in the same way in directives like this one or the last one on immigration.
What parties have said 'no' to those directives clearly? The Nordic Green Left and the Greens.
We might support those parties stronger.

The civic movement 65 hours? In your dreams! is inviting everyone to send a letter o an e-mail to the deputies in the European Parliament.

You can find your Member State's deputies in the EP and their e-mail addresses here.

We —from Spain— have send our deputies in the EP circa 300.000 e-mails through an online software placed at 65 hours? In your dreams! —in Spanish— and at www.hazteelsueco.org —also in Spanish.

The next one could be a model of a protest letter or e-mail.
[[[your city]]], [[[date]]]


Dear Sir or Madam:

I write to you in order to explain my preoccupation on the directive on labouring time approved by the European Commission some weeks ago.

I am a citizen from the Member State you are working for. I will very pleased if you vote against that directive in the European Parliament.

I think that law is a great mistake for European citizens. It only will mean greater unemployment and lesser productivity.

In conclusion, it will hurt the Europe of the Welfare.

I am interested on telling you the following thing. When I am voting in the next European Parliament election, I will seriously consider what deputies voted against this directive.

I'm looking forward to hearing from you.

Yours faithfully,

[[[name and surname
e-mail]]]


Finally, I would like to remember to you that you may sign a manifesto against the directive and pro a European citizen march (available in Spanish and English).

Sources: Own elaboration, European Parliament, Diary El País, Union U.G.T., blog Hazte el Sueco.org, citizen platform 65 hours? In your dreams!

Escriu als teus diputats contra les 65 hores


  
Reproductor musical de Jamendo (página multilingüe).
Disfruta (cc) durante tu lectura.



¿Te ha gustado? Pues descárgalo
gratis y compártelo por P2P.
Eso es justo lo que su autor
desea que hagas.
Porque compartir no es robar ;-)







No fa gens es va aprovar en la Comissió Europea la nova Directiva sobre Temps de Treball amb els vots dels Ministres de Treball dels Estats Membres.

Per tal que aquest text legal esdevingui vinculant caldrà que sigui aprovat també en el Parlament Europeu en les properes dates. Aquesta cambra té la mateixa majoria política a favor que ja ho va recolzar en la Comissió.

Si és aprovat, en el termini de 2 anys els Estats Membres hauran d'adaptar les seves lleis per a que es contempli la possibilitat d'ampliar la jornada laboral setmanal a unes 65 hores en un pacte "voluntari entre el treballador i l'empresari".

Què va votar cadascú? La veritat és que m'ha resultat difícil trobar aquesta informació clara i ordenada. Per això és possible que hagi comès algun error al col·locar els "65" i els "?" en el mapa de dalt.
Jo he entès que van votar a favor tots els Estats Membres llevat d'Espanya, Hongria, Grècia, Xipre i Bèlgica, que es van abstenir.

No va votar en contra ningú?
No és per ser malastruc, però potser hàgim posat al davant de la representació dels nostres interessos als polítics equivocats.
I no faig distincions entre partits grans. En aquesta votació, com fa unes setmanes amb la de la Directiva "del retorn", hem vist com han votat en el mateix sentit els anomenats "socialdemòcrates" i els anomenats "liberalistes econòmics i democristians".

Davant d'aquest panorama potser sigui més necessari que mai un creixement important en suport popular als partits que s'han expressat amb contundència en contra d'aquesta classe de mesures, com l'esquerra alternativa europea, a l'estil nòrdic o escandinau, i Els Verds Europeus.

En la campanya 65 hores? Ni parlar-ne! es convida a enviar un correu de protesta als diputats en el Parlament Europeu que representen al nostre Estat Membre demanant-els-hi que votin en contra de la possibilitat de l'augment de jornada laboral.

Els diputats espanyols en el Parlament d'Europa són els que aquí hi figuren.

Els meus coneguts i jo els hi hem enviat el següent e-mail. Ho deixo com model per aquells que vulguin enviar-lo també. Ara per ara ja han estat dirigides aprox. 300.000 missives.

[[[la teva ciutat]]], a [[[data]]]


Molt honorable sr./a Diputat:

He rebut notícies sobre la directiva europea sobre temps de treball. Voldria manifestar la meva preocupació per aquest tema.

Com a ciutadà de l'Estat Membre al que vostè representa he de demanar-li amb tota humilitat que en el meu nom voti en contra d'aquesta norma quan arribi al Parlament Europeu.

Els mecanismes dels que consta aquesta directiva em sembla com a mínim un greu error.

Si de veritat es desitja complir amb els pretesos objectius de la directiva es podria incidir més i millor en mesures de conciliació de la vida laboral i familiar tals com la jornada laboral flexible, les jornades parcials, el treball a distància o enfortir la causa tant en els acomiadaments com en els contractes temporals —necessari per a evitar els nombrosos fraus de llei que s'estan produint actualment en aquests camps—, per exemple.

La possibilitat d'augment de la jornada laboral fins la insòlita fita de 13 hores diàries ordinàries només es pot traduir en un increment de l'atur i una baixada de la productivitat, que són precisament dos dels grans dèficits de la nostra economia, l'espanyola, com vostè sabrà.

La despesa derivada en subsidis a l'atur i ajuts socials creixeria. Així com la despesa assistencial sanitària als treballadors, que patirien més accidents i malalties laborals. Aquest és un fet comprovat empíricament: a més precarietat laboral, com una quantitat excessiva de la jornada en aquest cas, més accidents i malalties laborals es pateixen.
Aquells dels nostres avis i besavis que van ser proletaris industrials a començaments del segle passat podrien explicar-ho molt bé.

Si no fos un tema extremadament seriós aquesta directiva em faria rememorar algunes obres del Dickens o el film clàssic d'en Charlot "Temps moderns" en la seva cèlebre seqüència de "la fàbrica boja".

D'altra banda, considero com un altre avenç en la direcció equivocada el debilitament de la negociació col·lectiva.
El Dret Laboral ha de tenir un caràcter protector
envers el treballador, donat que les dues parts negociadores, a saber, empresari i treballador, parteixen des de posicions de poder negociador molt desequilibrades.
Per tant pretendre que la disminució de la negociació col·lectiva és un augment de la llibertat individual del treballador em sembla una desafortunada fal·làcia.
És fàcil comprendre que si deixéssim el mínim de vacances anuals a la negociació individual, per exemple, en lloc d'estar protegides amb el nostre Estatut dels Treballadors i els Convenis Col·lectius, aviat veuríem com gran quantitat de treballadors "voluntàriament" passarien a no gaudir d'aquest descans anual. Tenim multitud d'estats al nostre entorn que ens ofereixen aquest exemple. La Unió Europea que il·lusiona —espero no haver de dir "il·lusionava"— és diferent en això.

En la mateixa línia, em semblen absolutament insuficients les salvaguardes que s'estableixen per tal de garantir la llibertat del treballador, com la forma escrita, o l'espai de temps mínim entre la signatura del contracte laboral i la del pacte sobre extensió "voluntària" de la jornada.
Serien fàcilment salvables mitjançant simples fraus de llei davant els que el treballador no tindria cap capacitat de defensa.

Igualment greu és la nova classificació que es fa amb el concepte del "període actiu" i el "període inactiu".

D'aquí a un temps es celebraren les eleccions al Parlament Europeu. Suposo que serà del seu interès el saber que el meu vot en aquests comicis estarà íntimament relacionat amb com votin els senyors diputats de cada formació política a directives com aquesta.

Per tot això, he d'insistir en la meva petició de que el sentit del seu proper vot sigui en contra de l'increment de la jornada laboral.

Li agraeixo moltíssim el valuós temps que tan amablement m'ha dedicat.

Atentament,

[[[nom i cognoms
e-mail]]]


Les direccions d'e-mail dels srs. diputats, facilitades per ells mateixos en la pàgina web del Parlament Europeu, són les següents:
ines.ayalasender@europarl.europa.eu, pilar.ayuso@europarl.europa.eu, maria.badiaicutchet-assistant@europarl.europa.eu, carlos.carnerogonzalez@europarl.europa.eu, pilar.delcastillo@europarl.europa.eu, alejandro.cercas@europarl.europa.eu, barbara.duhrkop@europarl.europa.eu, vicentemiguel.garcesramon@europarl.europa.eu, luis.degrandespascual@europarl.europa.eu, marti.grauisegu@europarl.europa.eu, ignasi.guardans@europarl.europa.eu, cristina.gutierrez-cortines@europarl.europa.eu, david.hammersteinmintz@europarl.europa.eu, esther.herranzgarcia@europarl.europa.eu, carlos.iturgaizangulo@europarl.europa.eu, antonio.lopezisturiz@europarl.europa.eu, florencio.luqueaguilar@europarl.europa.eu, miguelangel.martinez@europarl.europa.eu, antonio.masiphidalgo@europarl.europa.eu, jaime.mayororeja@europarl.europa.eu, manuel.medinaortega@europarl.europa.eu, inigo.mendezdevigo@europarl.europa.eu, willy.meyerpleite@europarl.europa.eu, rosa.miguelezramos@europarl.europa.eu, javier.morenosanchez@europarl.europa.eu, juanandres.naranjoescobar@europarl.europa.eu, robiols@psc.es, josu.ortuondolarrea@europarl.europa.eu, francisca.pleguezuelosaguilar@europarl.europa.eu, teresa.rieramadurell@europarl.europa.eu, raul.romeva@europarl.europa.eu, joseignacio.salafranca@europarl.europa.eu, maria.sornosamartinez@europarl.europa.eu, daniel.varelasuanzes-carpegna@europarl.europa.eu, alejo.vidal-quadras@europarl.europa.eu, luis.yanez-barnuevogarcia@europarl.europa.eu

Només et caldrà copiar-les i pegar-les en el camp "Per en/na:" del vostre e-mail.

Hi ha altres models d'e-mail en Hazte el Sueco.org, blog que el seu autor, crec que vinculat al sindicat Unió General de Treballadors (U.G.T.) i enamorat de la societat nòrdica (com jo mateix en molts aspectes) ofereix també la possibilitat de fer l'enviament del seu model de carta automàticament (ho trobareu en el marc de la dreta) a tots els diputats espanyols en el Parlament d'Europa amb només pitjar un botó.

En "65 hores? Ni parlar-ne!" també ofereixen el seu model de carta així com la possibilitat d'enviar-la automàticament a tots els eurodiputats espanyols amb només pitjar un botó.

Per acabar, recordo que en la mateixa pàgina s'ofereix la possibilitat de deixar la teva signatura digital a favor d'un manifest que refusa l'augment de la jornada laboral i demana una manifestació ciutadana europea contra aquesta mesura.

Fonts: Elaboració pròpia, Parlament Europeu, Diari El País, Unió General de Treballadors (U.G.T.), Hazte el Sueco.org, campanya 65 hores? Ni parlar-ne!

Escribe a tus diputados contra las 65 horas


  
Reproductor musical de Jamendo (página multilingüe).
Disfruta (cc) durante tu lectura.



¿Te ha gustado? Pues descárgalo
gratis y compártelo por P2P.
Eso es justo lo que su autor
desea que hagas.
Porque compartir no es robar ;-)







Hace poco se aprobó en la Comisión Europea la nueva Directiva sobre Tiempo de Trabajo con los votos de los Ministros de Trabajo de los Estados Miembros.

Para que este texto legal sea vinculante tendrá que ser aprobado también en el Parlamento Europeo en las próximas fechas. Esta cámara cuenta con la misma mayoría política a favor que ya lo apoyó en la Comisión.

Si es aprobado, en el plazo de 2 años los Estados Miembros deberán adaptar sus leyes para que se contemple la posibilidad de ampliar la jornada laboral semanal a unas 65 horas en un pacto "voluntario entre el trabajador y el empresario".

¿Quién votó qué? La verdad es que me ha costado encontrar esta información clara y ordenada. Por eso quizá haya cometido algún error al emplazar los "65" y los "?" en el mapa de arriba.
Lo que yo he entendido es que votaron a favor todos los Estados Miembros salvo España, Hungría, Grecia, Chipre y Bélgica, que se abstuvieron.

¿Nadie votó en contra?
No es por ser agorero, pero quizá hayamos colocado al frente de la representación de nuestros intereses a los políticos equivocados.
Y no hablo de distinciones entre partidos grandes. En esta votación, como hace unas semanas con la de la Directiva "del retorno", hemos visto como han votado en el mismo sentido los llamados "socialdemócratas" y los llamados "liberalistas económicos y democristianos".

Ante este panorama quizá sea más necesario que nunca un crecimiento importante en apoyo popular de partidos que se han expresado fuertemente en contra de esta clase de medidas, como la izquierda alternativa europea, al estilo nórdico o escandinavo, y Los Verdes Europeos.

Dentro de la campaña ¿65 horas? ¡Ni de coña! se anima a enviar un correo de protesta a los diputados en el Parlamento Europeo que representan a nuestro Estado Miembro instándoles a votar en contra de la posibilidad del alargamiento de la jornada laboral.

Los diputados españoles en el Parlamento de Europa son los que aquí figuran.

Mis conocidos y yo les hemos enviado el siguiente e-mail. Lo dejo como modelo para los que quieran enviárselo también. Por ahora ya se les han dirigido cerca de 300.000 misivas.

[[[tu ciudad]]], a [[[fecha]]]


Muy honorable sr./a Diputado:

He sabido en fechas recientes sobre la directiva europea sobre tiempo de trabajo. Quisiera manifestarle mi preocupación por este tema.

Como ciudadano del Estado Miembro al que usted representa debo pedirle con toda humildad que en mi nombre vote en contra de dicha norma cuando llegue al Parlamento Europeo.

Los mecanismos de que consta dicha directiva me parecen cuando menos un craso error.

Si de veras se desea cumplir con los pretendidos objetivos de la directiva lo que se podría hacer es incidir más y mejor en medidas de conciliación de la vida laboral y familiar tales como la jornada laboral flexible, las jornadas parciales, el trabajo a distancia o fortalecer la causa tanto en los despidos como en los contratos temporales —necesario para evitar los numerosos fraudes de ley que se están produciendo actualmente en estos campos—, por ejemplo.

La posibilidad de aumento de la jornada laboral hasta el insólito techo de 13 horas diarias ordinarias sólo se puede traducir en un aumento del desempleo y una bajada de la productividad, que son precisamente dos de los grandes déficits de nuestra economía, la española, como usted bien sabrá.

El gasto derivado en subsidios al desempleo y ayudas sociales crecería. Así como el gasto asistencial sanitario a los trabajadores, que sufrirían más accidentes y enfermedades laborales. Éste es un hecho comprobado empíricamente: a mayor precariedad del trabajo, como una cantidad excesiva de la jornada en este caso, más accidentes y enfermedades laborales se padecen.
Aquellos de nuestros abuelos y bisabuelos que fueran proletarios industriales a principios del siglo pasado podrían dar buena cuenta de ello.

Si no fuese porque es un tema extremadamente serio el contenido de la directiva me haría rememorar algunas obras de Dickens o el filme clásico de Charlot "Tiempos modernos" en su tan célebre secuencia de "la fábrica loca".

Por otra parte, considero como otro avance en la dirección equivocada el debilitamiento de la negociación colectiva.
El Derecho Laboral debe tener un carácter tuitivo
hacia el trabajador, puesto que las dos partes negociadoras, a saber, empresario y trabajador, parten desde posiciones de poder negociador muy desequilibradas.
Por lo tanto pretender que la disminución de la negociación colectiva es un aumento de la libertad individual del trabajador me parece una desafortunada falacia.
Es fácil comprender que si dejásemos el mínimo de vacaciones anuales a la negociación individual, por ejemplo, en lugar de estar protegidas mediante nuestro Estatuto de los Trabajadores y los Convenios Colectivos, pronto veríamos como gran cantidad de trabajadores "voluntariamente" pasarían a no disfrutar de dicho descanso anual. Tenemos multitud de estados en nuestro entorno que nos ofrecen dicho ejemplo. La Unión Europea que ilusiona —espero no tener que decir "ilusionaba"— es diferente en eso.

En la misma línea, me parecen absolutamente insuficientes las salvaguardas que se establecen para garantizar la libertad del trabajador, como la forma escrita, o el lapso de tiempo mínimo entre la firma del contrato laboral y la del pacto sobre extensión "voluntaria" de la jornada.
Serían fácilmente salvables mediante simples fraudes de ley ante los que el trabajador tendría una nimia capacidad de defensa.

Igual de grave es la nueva clasificación que se hace con el concepto del "período activo" y el "período inactivo".

En fechas próximas se celebrarán las elecciones al Parlamento Europeo. Supongo que será de su interés el saber que mi voto en dichos comicios estará íntimamente relacionado con cómo voten los señores diputados de cada formación política a directivas como ésta.

Por todo lo expuesto, debo insistir en mi petición de que el sentido de su próximo voto sea en contra de el incremento de la jornada laboral.

Le agradezco sobremanera el valioso tiempo que tan amablemente me ha dedicado.

Atentamente,

[[[nombre y apellidos
e-mail]]]


Las direcciones de e-mail de los sres. diputados, facilitadas por ellos mismos en la página web del Parlamento Europeo, son las siguientes:
ines.ayalasender@europarl.europa.eu, pilar.ayuso@europarl.europa.eu, maria.badiaicutchet-assistant@europarl.europa.eu, carlos.carnerogonzalez@europarl.europa.eu, pilar.delcastillo@europarl.europa.eu, alejandro.cercas@europarl.europa.eu, barbara.duhrkop@europarl.europa.eu, vicentemiguel.garcesramon@europarl.europa.eu, luis.degrandespascual@europarl.europa.eu, marti.grauisegu@europarl.europa.eu, ignasi.guardans@europarl.europa.eu, cristina.gutierrez-cortines@europarl.europa.eu, david.hammersteinmintz@europarl.europa.eu, esther.herranzgarcia@europarl.europa.eu, carlos.iturgaizangulo@europarl.europa.eu, antonio.lopezisturiz@europarl.europa.eu, florencio.luqueaguilar@europarl.europa.eu, miguelangel.martinez@europarl.europa.eu, antonio.masiphidalgo@europarl.europa.eu, jaime.mayororeja@europarl.europa.eu, manuel.medinaortega@europarl.europa.eu, inigo.mendezdevigo@europarl.europa.eu, willy.meyerpleite@europarl.europa.eu, rosa.miguelezramos@europarl.europa.eu, javier.morenosanchez@europarl.europa.eu, juanandres.naranjoescobar@europarl.europa.eu, robiols@psc.es, josu.ortuondolarrea@europarl.europa.eu, francisca.pleguezuelosaguilar@europarl.europa.eu, teresa.rieramadurell@europarl.europa.eu, raul.romeva@europarl.europa.eu, joseignacio.salafranca@europarl.europa.eu, maria.sornosamartinez@europarl.europa.eu, daniel.varelasuanzes-carpegna@europarl.europa.eu, alejo.vidal-quadras@europarl.europa.eu, luis.yanez-barnuevogarcia@europarl.europa.eu

Sólo tendrías que copiarlas y pegarlas en el campo "Para:" de vuestro e-mail.

Hay otros modelos de e-mail en Hazte el Sueco.org, blog cuyo autor, creo que vinculado al sindicato Unión General de Trabajadores (U.G.T.) y enamorado de la sociedad nórdica (como yo mismo en muchas cosas) ofrece también la posibilidad de hacer el envío de su modelo de carta automáticamente (lo encontraréis en el marco de la derecha) a todos los diputados españoles en el Parlamento de Europa con sólo pulsar un botón.

En "¿65 horas? ¡Ni de coña!" también ofrecen su modelo de carta así como la posibilidad de enviarla automáticamente a todos los eurodiputados españoles con sólo pulsar un botón.

Por último, recuerdo que en la misma página se ofrece la posibilidad de dejar tu firma digital a favor de un manifiesto que rechaza el aumento de la jornada laboral y demanda una manifestación ciudadana europea contra esta medida.

Fuentes: Elaboración propia, Parlamento Europeo, Diario El País, Unión General de Trabajadores (U.G.T.), Hazte el Sueco.org, campaña ¿65 horas? ¡Ni de coña!

lunes 7 de julio de 2008

Global warming


  



















Let's pay attention to this picture of the planet Earth. It was taken 64.000 million km. far. Let's consider that this little blue point, our home:

  • was born c. 4.600 million years ago (4.600.000.000)
  • life was origitinated c. 3.500 million years ago (3.500.000.000) there
  • we, Homo sapiens, primates, appeared c. 200.000 years ago there
  • has been the scenario of our whole History

Let's remember: Species are originated, evolved and disappeared.

This is a a vain and rash thought (very usual nowadays): "how could we disappear now? It's impossible".
This is a honest answer: probably, pollution, untenable development and wars —in that order.

Our greatest problem are not revolutionaries, or paramilitary, or terrorists, or pirates or whatever. No way.

Pollution and untenable development are related.
We talk about untenable development to mean we are exhausting raw materials that we need with exaggerated voracity. Including the nonrenewable energies. And we are exhausting them too much quickly and too many often due to the poor cause of the great enrichment of the few —plutocrats.
We're consuming those resources in excess in order to produce in excess. Everyone could see a lot of stored imperishable surpluses in great industrial warehouses. And a lot of perishable surpluses —milk, fruits, etc.— are thrown to the dustbin every day.

Due to that, we are producing garbage in excess. Our garbage are poisoning the planet.
Let's think on the planet as "a great breast" which feed us. Would anyone like some poisoned milk? :-/

We are consuming dirty expensive and nonrenewable power —so they're finite and little— because our politicians —sometimes coward and servile to powerful oligarchies— would rather oil and nuclear companies in front of the infinite clean and cheap solar and geothermal power. They have favored oil and nuclear and are hampered solar, geothermal and the other renewable sources of power.
When we use these dirty power in our factories, our enterprises, we are poisoning the planet too.
Untenable development causes more pollution. They are related in this way.

Another very harmful effect,
is the exhaustion of the resources we need to live. The resources the species we use to eat need. And the resources the species these species we use to eat need... etc. (remember food chains).

Shortage of resource may cause wars too. But we are enough stupid to start them due to a lot of different causes —sometimes those causes are related with the economic interests of oligarchs and plutocrats, suspiciously. So I am not going to deepen on this subject.

We're gathering the fruits we seeded when polluted —we could avoid some mistakes but we didn't— during the Third Industrial Revolution, now. These fruits are: global warming and its effects.

These effects are "very funny". Overall, they are going to be funny for those who are younger —like me—, and for our children and our grandsons.
We are going to have:
  • higher amount of pretty stronger hurricanes, tornadoes and typhoons
  • more droughts and more floods
  • more giant waves
  • more heat waves
  • less potable water
  • more sudden, lasting and amplified freezing
  • higher shortage of species which we use to eat and those vegetable species we use to turn into medicines
  • more invading animal species that are aggressive to us —they are parasites and/or they can transmit infectious diseases to us— like rats, fleas, lice, etc.
  • more epidemics
  • more respiratory diseases, like allergies
  • and indirectly, more destruction, poverty, extreme hungers, disease, violence and death.

It is discouraging.
When?
It's already on :-(
And it will get harder during the next 50 years at least.
I.e.: we had our greatest flood some weeks ago in Galicia —Spain—. We have not had such a flood ever. Europe suffered a great wave of heat in 2003. 35.000 persons did die! Do your remember the last flood in London and Spain? Or, do you remembers the great floods in Center Europe in 2002? Japan had its record year on amount of typhoons in 2004. U.S. had their record year on amount of hurricanes the same year. Brazil suffered a hurricane the same year. Scientist had thought it —a hurricane in the South Atlantic Ocean— was impossible until that moment. Our global warming made it possible.
We have a lot of examples. Too many.

We are a lot of people and our technology is very powerful. So our actions have global effects.

What will we do? Shall we run frightened around the room? :-P

We can do some better things ;-)

Firstly, we could begin to work on the concepts of conscience of species. We may develop it ourselves and then socialize it.
Without it, we're in a big trouble. We may suffer a collapse in 2 or 4 generations. Those who are —like me— 20-30 years old may have the "pleasure" to see it.

With that conscience, what I'm writing down will be more reachable and easy to get.

Secondly, we must learn about the matter. I.e., I advise you to rent the documentary "A inconvenient truth", available in DVD. It was made by former Vice President of the U.S. Gore. You may visit www.climatecrisis.net. You also may talk to members of ecologist parties, as The European Greens. They have actual expertise. You may need their political agenda. They explain their plans in order to lead back the present situation.

Then, we may act, doing what we have learnt.

The first months, we may do little things, in order to get practice. You may :
  • recycle
  • go on public transport
  • use efficient household appliances
  • use efficient light bulbs
  • use power obtained from renewable sources, and mainly, from solar and geothermal sources —maybe the company that supplies you doesn't offer it yet—. I.e.: some hydrogen-based cars will ve sold very soon —around 2010— in some countries.
  • turn off the lights when you leave a room
  • turn on the lights when you go into a room only if the light which comes through the windows is not enough —it's a simple habit
  • reuse the non-potable water —from showers, the washing up and the washing machine— in order to make your W.C.'s unloading by means of buckets. Buckets are cheap. Your new water bill will surprise you

Later, you may do greater things: you may use good insulating materials for your home. It will lose less cold in summer and less heat in winter. The power saving will cover the initial extra cost quickly. You may heat and cool your home rationally. If your home is between 8ºC-25ºC you might not need either cool in summer nor heat in winter. You may plant trees.

Those were the basic things. If a lot of people
—1+1+1+ me + you + he + she +1+1+1...— does them, the effects will be powerful. Let's remember we are 7.000 million inhabitants. A lot of people with the right habits will have a great impact.

Lastly, the greatest things.
The ecologists parties' political program must come into laws
through the Spanish Parliament and the European Parliament. You may support those parties —you may vote them, be a volunteer, promote them, make them economic donations, etc.

Those parties are able to govern. When you read the "big" parties' political programs and the ecologists parties' one, you may ask yourself "Why are not the ecologists governing yet?". Their political, economical and social plans are better to those of the "big" parties.

Actually, we may not care about who is executing those plans. The only important thing is that those plans are executed.

Nevertheless, the most secure option could be ask those who have been always exposing those plans to execute them instead of those who have been always governing and haven't executed them never.

But, the only important thing is that those plans are executed. Now.

Sources: Own elaboration, documentary "An inconvenient truth".

Escalfament global


  
Reproductor musical de Jamendo (página multilingüe).
Disfruta (cc) durante tu lectura.



¿Te ha gustado? Pues descárgalo
gratis y compártelo por P2P.
Eso es justo lo que su autor
desea que hagas.
Porque compartir no es robar ;-)








Observem aquesta imatge del planeta Terra, presa des de 64.000 milions de km. de distància. Detinguem-nos a pensar que aquest petitó punt blau, casa nostra, nascut fa uns 4.600 milions d'anys (4.600.000.000), on la vida es va originar fa uns 3.500 milions d'anys (3.500.000.000) i l'Homo sapiens, nosaltres, pertanyents als primats, vam aparèixer fa uns 200.000 anys, ha estat l'escenari de tota la nostra història.

Recordem: Les espècies s'originen, evolucionen i desapareixen.

Pensament vanitós i irreflexiu (molt en boga en els nostres dies): "què podria fer-nos desaparèixer a nosaltres? És impossible".
Resposta sincera: la contaminació, el desenvolupament insostenible i les guerres (per aquest ordre) tenen molts nombres.

El nostre major problema no són els revolucionaris, o paramilitars, o terroristes, o pirates o com vulguem dir-els-hi. Ja els hi agradaria.

Les dues primeres coses que he esmentat a dalt estan interrelacionades.
Parlo de desenvolupament insostenible per a referir-me a que consumim amb voracitat exagerada unes matèries primeres, incloses les energies no renovables, que necessitem. Però les estem consumint massa ràpidament i no per necessitat sinó per consideracions de vegades peregrines com l'enriquiment material hipertrofiat d'alguns pocs (els plutòcrates).
Consumim aquests recursos en excés per tal de produir en excés (veiem excedents imperibles emmagatzemats en grans naus industrials i excedents peribles llançats sistemàticament).
Resultat d'això és que produïm brossa en excés. Brossa que enverina el planeta.
Imaginem el planeta com "un gran pit" que ens alleta. A algú li ve de gust una mica de llet enverinada? :-/

Fem servir energies brutes, cares i no renovables (finites, escasses, doncs) perquè uns polítics de vegades covards i servils amb les poderoses oligarquies s'han estimat més primar a la industria del petroli i la nuclear sobre la solar o la geotèrmica (ambdues fonts infinites i barates), a les que han posat obstacles.
No cal dir que produir fent servir aquesta energia bruta també enverina el planeta.
Per això és pel que estan relacionats desenvolupament insostenible i contaminació. Perquè aquesta segona és una de les conseqüències del primer.

L'altra conseqüència,
terrible també, és l'esgotament dels recursos necessaris per a la nostra vida i la de les espècies de les que ens alimentem (o de les que s'alimenten aquelles de les qui ens alimentem nosaltres i així successivament, recordin que les cadenes tròfiques són complicades xarxes on cada node té nombrosos vincles d'entrada i de sortida).

L’escassetat de recursos també pot provocar guerres, però com som tan estúpids que les provoquem per molts altres motius (un d'ells sospitosament semblant al del desenvolupament insostenible i l'enriquiment obscè dels plutòcrates), no hi aprofundiré més.

Ara recollirem els fruits que vàrem plantar amb la contaminació, que podíem haver evitat en gran part, de la III Revolució Industrial: l'escalfament global.
Les seves conseqüències són "molt divertides", sobre tot pels que som més joves, els nostres fills i els nostres nets: més huracans (també tornados i tifons; són la mateixa cosa) i molt més potents; més sequeres i més inundacions; més onades gegantines; més onades de calor; menys aigua potable; més gelades sobtades, duradores i amplificades; més escassetat de les espècies de les que ens alimentem (també de les espècies vegetals amb les que fabriquem medicaments); més espècies animals invasores que ens resulten agressives, que es desplacen per a adaptar-se, agressives entre d'altres coses perquè són parasitàries nostres i/o poden encomanar-nos malalties infeccioses, com és el cas de les rates, les puces, els polls, etc.; més epidèmies que poden sorgir o ressorgir donat el nou clima; més malalties respiratòries, com les al·lèrgies.
I indirectament més destrucció, pobresa, fam, malaltia, violència i mort.

No és molt esperançador.
Quan?
Ja ha començat :-(
I s'agreujarà durant els propers 50 anys per començar.
P.ex.: durant les inundacions de no fa gens en Galícia es van registrar les onades més altes que s'havien mesurat mai allà. En l'ona de calor que va assolar Europa el 2003 van morir unes 35.000 persones! I què es pot dir de les recents inundacions en London (Regne Unit) i en varis punts d'Espanya? O de les inundacions del centre d'Europa del 2002? O dels 10 tifons que va patir Japó (mai havien estat tants) durant el 2004? La mateixa cosa va passar als U.S.A. aquell any amb un rècord històric de ciclons. O l'huracà del Brasil, també el 2004, un fet que es pensava impossible amb les variables naturals (no amb les variables alterades a causa de la nostra activitat contaminant i de desenvolupament insostenible).
Tenim exemples a dojo.

Hem arribat a ser tants i amb una tecnologia tan potent que els efectes dels nostres actes tenen transcendència mundial.

Què fem? Correm en cercles per la cambra amb cara de por? :-P

Podem fer coses millors ;-)

Abans de res, començar a treballar en el concepte de consciència d’espècie. Hem de desenvolupar-lo a nivell individual, interioritzar-lo i estendre’l a la societat. De tothom a tothom.
Sense ella, estem força fotuts (en 2 o 4 generacions). La gent de la meva edat tindrem el dubtós plaer de veure-ho.
Amb ella, tot el que es diu a continuació cobrarà més força i serà més fàcil i natural d’escometre.

Primer, aprendre sobre el tema. Els recomano, p.ex., que lloguin el DVD "Una veritat incòmoda", patrocinat per l'ex Vicepresident dels U.S.A. Gore. Visitin www.climatecrisis.net (en anglès). O parlin amb membres de partits ecologistes, p.ex., Els Verds. Són autèntics experts. Llegeixin el seu programa electoral. Allà expliquen les seves propostes per a reconduir la situació.

A continuació, actuar, posant en pràctica allò que han aprés.

Els primers mesos petites coses, per anar acostumant-se: reciclar, fer servir transport públic, fer servir electrodomèstics eficients, bombetes de baix consum, tota l'energia solar i geotèrmica que puguin (depèn d'on visquin i quina companyia els proveeixi ara per ara no podran) en especial i qualsevol renovable en general (p.ex. el 2010 en alguns països començaran a comercialitzar-se automòbils que tindran per combustible l'hidrogen; 2010 és molt aviat). Apagui el llum quan surti d'una cambra. Encengui-la a l'entrada només si no s'hi veu bé amb la llum del Sol a través de la finestra (sembla una ximpleria però és un hàbit que cal cultivar; com tots). Reutilitzi l'aigua no potable (de la dutxa, de fregar, de la rentadora) en galledes per a substituir a la descàrrega d'aigua potable de la cisterna del seu inodor. Les galledes són barates i l'esforç d'omplir-les i buidar-les pràcticament insignificant. Es sorprendrà del canvi a millor en la seva factura de la companyia de l'aigua.

Després coses una mica més grans: faci servir bons materials aïllants per a la seva casa. Perdrà menys fred en estiu i menys calor en hivern. La despesa extra s'amortitza ràpidament amb l'estalvi energètic derivat. Faci un ús racional (o no en faci) de la refrigeració i la calefacció. Planti arbres.

Això és bàsic. Si ho fa molta gent
(1+1+1+ jo + tu + vostè + ell + ella +1+1+1...) l'efecte ja serà considerable. Recordi que som 7.000 milions d'habitants. Molta gent amb bons hàbits tindrà un gran impacte.

Per terminar, les grans coses.
Hem d'aconseguir que el programa polític dels partits ecologistes comenci a transformar-se en lleis
en el Parlament d'Espanya i d'Europa. Recolzi a aquests partits (votant-los, fent voluntariat, promocionant-los, fent-los donacions econòmiques, etc.).

Són partits preparats sobradament per a governar. Llegits els programes electorals dels distints partits "grans" i comparats amb els d'aquests, es podria dir que és estrany, des d'un punt de vista racional, que no estiguin governant ja. Senzillament, els seus plans polítics, econòmics i socials són millors.

En realitat tant fa qui executi aquests programes. Sí importa que s'executin.
Encara que potser sigui una aposta més segura, per la seva credibilitat, encarregar-lo als qui porten des de sempre defensant-los en lloc de als qui porten des de sempre governant fent més aviat les coses oposades.

Però siguin els qui siguin els qui ho facin, ja sigui perquè ho creguin amb honestedat o ja sigui perquè, amb oportunisme, sàpiguen aprofitar la pressió del seus electors si aquesta s'ha tornat insofrible, és important que aquests programes polítics comencin a aplicar-se. Ja.

Fonts: Elaboració pròpia, documental "Una veritat incòmoda".

Calentamiento global


  
Reproductor musical de Jamendo (página multilingüe).
Disfruta (cc) durante tu lectura.



¿Te ha gustado? Pues descárgalo
gratis y compártelo por P2P.
Eso es justo lo que su autor
desea que hagas.
Porque compartir no es robar ;-)







Observemos ésta imagen del planeta Tierra, tomada desde 64.000 millones de km. de distancia. Detengámonos a pensar que ese pequeño punto azul, nuestro hogar, nacido hace unos 4.600 millones de años (4.600.000.000), donde la vida se originó hace unos 3.500 millones de años (3.500.000.000) y el Homo sapiens, nosotros, pertenecientes a los primates, aparecimos hace unos 200.000 años, ha sido el escenario de toda nuestra historia.

Recordemos: Las especies se originan, evolucionan y desaparecen.

Pensamiento vanidoso e irreflexivo (muy al uso en nuestros días): "¿qué podría hacernos desaparecer a nosotros? Es imposible".
Respuesta sincera: la contaminación, el desarrollo insostenible y las guerras (por ese orden) tienen muchos números.

Nuestro mayor problema no son los revolucionarios, o paramilitares, o terroristas, o piratas o como quiera llamárseles. Ni de lejos.

Las dos primeros cosas que he comentado arriba están interrelacionadas.
Hablo de desarrollo insostenible para referirme a que consumimos con voracidad exagerada unas materias primas, incluidas las energías no renovables, que necesitamos. Pero las estamos consumiendo demasiado rápido y no por necesidad sino por consideraciones a veces peregrinas como el enriquecimiento material hipertrofiado de algunos pocos (los plutócratas).
Consumimos esos recursos en exceso para producir en exceso (vemos excedentes imperecederos almacenados en grandes naves industriales y excedentes perecederos tirados sistemáticamente).
Resultado de ello es que producimos basura en exceso. Basura que envenena el planeta.
Imaginemos el planeta como "una gran teta" que nos alimenta. ¿Alguien quiere un trago de leche envenenada? :-/

Usamos energías sucias, caras y no renovables (finitas, escasas, por tanto) porque unos políticos a veces cobardes y serviles con las poderosas oligarquías han preferido primar a la industria del petróleo y la nuclear sobre la solar o la geotérmica (infinitas y baratas), a las que han obstaculizado.
Sobra decir que producir usando esa energía también envenena el planeta.
Por eso es por lo que están relacionados desarrollo insostenible y contaminación. Porque ésta segunda es una de las consecuencias del primero.

La otra consecuencia,
terrible también, es el agotamiento de los recursos necesarios para nuestra vida y la de las especies de las que nos alimentamos (o de las que se alimentan aquellos de quienes nos alimentamos nosotros y así sucesivamente, recuerden que las cadenas tróficas son complicadas redes donde cada nodo tiene numerosos vínculos de entrada y de salida).

La escasez de recursos también puede provocar guerras, pero como somos tan estúpidos que las provocamos por muchos otros motivos (uno de ellos sospechosamente parecido al del desarrollo insostenible y el enriquecimiento obsceno de los plutócratas), no profundizaré más en eso.

Ahora vamos a recoger los frutos que sembramos con la contaminación, que podíamos haber evitado en gran parte, de la III Revolución Industrial: el calentamiento global.
Sus consecuencias son "muy divertidas", sobre todo para los que somos más jóvenes, nuestros hijos y nuestros nietos: más huracanes (también tornados y tifones; son lo mismo) y mucho más potentes; más sequías y más inundaciones; más olas gigantes; más olas de calor; menos agua potable; más heladas repentinas, duraderas y amplificadas; más escasez de las especies de las que nos alimentamos (también de las especies vegetales con las que fabricamos medicamentos); más especies animales invasoras que nos resultan agresivas, que se desplazan para adaptarse, agresivas entre otras cosas porque son parasitarias nuestras y/o pueden contagiarnos enfermedades infecciosas, como es el caso de las ratas, las pulgas, los piojos, etc.; más epidemias que pueden surgir o resurgir dado el nuevo clima; más enfermedades respiratorias, como las alergias.
E indirectamente más destrucción, pobreza, hambrunas, enfermedad, violencia y muerte.

No es muy halagüeño.
¿Cuándo?
Ya ha empezado :-(
Y se agravará durante los próximos 50 años para empezar.
P.ej.: durante las inundaciones de hace poco en Galicia se registraron las olas más altas jamás medidas allí. En la ola de calor que sufrió Europa en 2003 murieron unas ¡35.000 personas! ¿Y qué decir de las recientes inundaciones en London (Reino Unido) y en varios puntos de España? ¿O de las inundaciones del centro de Europa de 2002? ¿O de los 10 tifones que sufrió Japón (nunca habían sido tantos) durante 2004? Lo mismo pasó en U.S.A. aquel año con record histórico de ciclones. O el huracán de Brasil, también en 2004, algo que se pensaba imposible con las variables naturales (no con las variables alteradas a causa de nuestra actividad contaminante, de desarrollo insostenible).
Tenemos ejemplos a patadas.

Hemos llegado a ser tantos y con una tecnología tan potente que los efectos de nuestros actos tienen trascendencia mundial.

¿Qué hacemos? ¿Corremos en círculos por la habitación con cara de pánico? :-P

Podemos hacer cosas mejores ;-)

Antes de nada, empezar a trabajar en el concepto de conciencia de especie. Debemos desarrollarlo a nivel individual, interiorizarlo y extenderlo a la sociedad. De todos a todos.
Sin ella, estamos bastante fastidiados (en 2 o 4 generaciones). La gente de mi edad tendremos el dudoso placer de verlo.
Con ella, todo lo que se dice a continuación cobrará más fuerza y será más fácil y natural acometerlo.

Primero, aprender sobre el tema. Les aconsejo, p.ej., que alquilen el DVD "Una verdad incómoda", patrocinado por el ex Vicepresidente de U.S.A. Gore. Visiten www.climatecrisis.net (en inglés). O hablen con miembros de partidos ecologistas, p.ej., Los Verdes. Son auténticos expertos. Lean su programa electoral. Allí explican sus propuestas para reconducir la situación.

A continuación, actuar, poniendo en práctica lo que han aprendido.

Los primeros meses pequeñas cosas, para ir acostumbrándose: reciclar, usar transporte público, usar electrodomésticos eficientes, bombillas de bajo consumo, toda la energía solar y geotérmica que puedan (depende de dónde vivan y qué compañía les provea por ahora no podrán) en especial y cualquier renovable en general (p.ej. en 2010 en algunos países comenzarán a comercializarse automóviles cuyo combustible será el hidrogeno; está a la vuelta de la esquina). Apague la luz cuando salga de una habitación. Enciéndala al entrar sólo si no se ve bien con la luz del Sol a través de la ventana (parece tonto pero es un hábito que hay cultivar; como todos). Reutilice el agua no potable (de la ducha, de fregar, de la lavadora) en cubos para sustituir a la descarga de agua potable de la cisterna de su inodoro. Los cubos son baratos y el esfuerzo de llenarlos y vaciarlos prácticamente insignificante. Se sorprenderá del cambio a mejor en su factura de la compañía del agua.

Después cosas de un poco más envergadura: utilice buenos materiales aislantes para su casa. Perderá menos frío en verano y menos calor en invierno. El gasto extra se amortiza rápidamente con el ahorro energético derivado. Haga un uso racional (o no use) de la refrigeración y la calefacción. Plante árboles.

Esto es lo básico. Si lo hace mucha gente
(1+1+1+ yo + tú + ud. + él + ella +1+1+1...) el efecto ya será considerable. Recuerde que somos 7.000 millones de habitantes. Mucha gente con buenos hábitos tendrá un gran impacto.

Para terminar, las grandes cosas.
Debemos conseguir que el programa político de los partidos ecologistas comience a transformarse en leyes
en el Parlamento de España y de Europa. Apoye a esos partidos (votándoles, haciendo voluntariado, promocionándoles, haciéndoles donaciones económicas, etc.).

Son partidos preparados de sobra para gobernar. Leídos los programas electorales de los distintos partidos "grandes" y comparados con los de éstos, se podría decir que lo extraño, desde un punto de vista racional, es que no estén gobernando ya. Sencillamente, sus planes políticos, económicos y sociales son mejores.

En realidad da igual quién lleve a cabo esos programas. Lo que importa es que se ejecuten.
Aunque quizá sea una apuesta más segura, por su credibilidad, encargárselo a quiénes llevan desde siempre defendiéndolos en lugar de a quiénes llevan desde siempre gobernando haciendo más bien lo contrario.

Pero sean quiénes sean los que lo hagan, ya sea porque crean en ello con honestidad o ya sea porque, con oportunismo, sepan aprovechar la presión de sus electores si ésta se ha vuelto insufrible, lo importante es que esos programas políticos comiencen a aplicarse. Ya.

Fuentes: Elaboración propia, documental "Una verdad incómoda".

Conscience of species


  



















We are c. 7.000 millions of our species individuals in the planet nowadays.

7.000.000.000 people approx.

We were c. 1.000.000.000 individuals c. 100 years ago.
We have lived a powerful demographic growth the last century.

Let's make a simplistic run across our species social history —we're an animal which lives in a groups of individuals which have constant relationships—.
We could say our history is made from stages, not separated by abrupt changes, but soft ones. Some stages co-exist at the same time, while old features go smoothing and modern ones go accentuating.
I.e.: the transition from society of the clans to the society of the families, from society of estates of the realm and society of chaste to society of social classes, from society of "patrimonial" reigns or empires —which were inherited or negotiated contractually— to the society of the cultural nations and the nation-states.

We could say that —more and more, as our civilization is changing— our relationships are through greater structures.
These changes are not always in the same direction, but sometimes there are changes of sense, worsening or improvements.

We could see a notable superiority of some states, as England or France, in the 19th century. And, during the last century, 20th century, there have been a considerable global hegemony —cultural, economical and military— of United States of America.

U.S. are the result of a voluntary fusion of states with almost a continental spread.

We see —here, at home— our states are trying to build another voluntary fusions, E.U.
It has the form of a bureaucratic Confederation of States so far. It will work if its form become into a democratic Federal Republic of States.

We can realize some growing weight of international organizations, as I.M.F or W.B.G..
We are going toward an harmonization or standardization on world-wide accounting and financial rules.

Multinational companies are powerful economic conglomerates. They have been building a world-wide series of relationships in an economical, productive and human scale, over the frontiers of the states drawn in the maps.

Where will be our next steps in the next decades, in the next centuries?

Some thinkers state nationalism is an epidemic. I agree but not completely.

I believe that we may consider political nation more flexible, integrating. We are fools when we feel hate and use violence to manage the political nation matters.
On the other side, we have cultural nations. I believe the culture, history, language, laws and habits of every community are very valuable —nevertheless we shouldn't defend it by means of violence either.

Actually, we may see very people with a multi-nationality in the cultural way. It is very profitable for them and for society. On the contrary, the multi-nationality in the political way is a not frequent case.

Maybe, after long years, we could make more flexible our present rigid concept of state-nation toward a supranational architecture, and meanwhile be able to keep each community culture.

I talked to some sociologist and economists some time ago. They believed that we are going toward a political scenario where there will be "three great sociopolitical funnels": the American one, which may cover from the present Greenland to present Chile; the European one —the present United Kingdom might be an incognito due to its geographical proximity to Europa and its political and cultural proximity to U.S.—, which may cover from the present Portugal to the present Russia; and the Eastern one, which may cover from the present China to the whole South-Easth Asia. The present Oceania might be another incognito due to similar causes that the United Kingdom might be.

No one among them could say about Africa's future in that hypothetical scenario, due to its political, cultural, economical —etc.— worsening.

There is also a rumor about some people —paranoid theories?—, in exclusive political and economical circles —see "Bildelberg", "H.Kissinger"— are planning a future Global Government.

Zen monks say: "the only thing which exists is 'how'".
If that Global Government respects and promotes democratic practices, civil rights and civil liberties, environmental respect —we depend on it in order to survive— then I would not think that is a bad idea.
But if they would rather a totalitarian regime, sustained by the violence and which provides the profit for the few by means of the damage of the many, then I would think that is a a horrible and frightful idea.

It may seem 'natural' that, after the long years, we will have an unique "State" —a society, whatever its legal form— which will replace the present countries. That state, Earth, may contain every cultural nation. The present ones and the future ones.

But, we are talking about administration and organization of the power, the resources, the functions and tasks.
And, what about our "head's organization"?
Every thing aforementioned will fail if we don't get a common conscience.

What do we have in common?
I.e.: the planet, or civilization.
But, we may live in another planet if their environment was livable.
And we know another past civilizations which born, grew and disappeared before ours. They published recently a story about a human civilization, previous to ours, which be extinguished due to "massive cutting of trees" and the consequent global warming.

It's a disquieting history.
Classic Greece citizens use to ask the Oracle about their future. Do you know what the key of it as a divination method was? A historian said: "if you want to know future, you first study and understand the past".
Or, in other words, as the Spanish proverb says: "cuando las barbas de tu vecino veas afeitar, pon las tuyas a remojar" ("when you see your neighbor's beard have been shaved, you soak yours").

There is something more important everyone has in common. Something as inexorable as dead and taxes :-) —it's a joke from the film "Meeting Joe Black".
I am talking about our species. About Homo sapiens. That animal, mammal, primate, biped, with invested thumbs in its hands, with c. 1.5 kg of brain and 46 chromosomes in its cells that contain our DNA.

Mr. Eudald Carbonell, archaeologist, anthropologist and paleontologist, co-director of the investigations of the prehistoric deposit of Atapuerca (Burgos) -which is U.N. Patrimony of the Humanity— author, Prize Príncipe de Asturias to the Investigation in 1997, professor of Prehistory at the University Rovira i Virgili (URV), director of the Institut Català de Paleoecología Humana i Evolució Social (IPHES), believes that we need a conscience of species in order to survive.

We may stop thinking as "white people", nor "Cristian people", nor "capitalists", nor "Spanish men", nor "European people" (this concept is slowly rising now), or "the pharmacists" :-) and may start to think as "Humanity" or "Homo sapiens".

The author of the tetra-logy "Planeta humà" (2000), "Encara no som humans" (2002), "El naixement d'una nova consciència" (2007) and "La consciència que crema" (2008) —I don't know whether they published this books in Spanish or English too— states that we can't think about ourselves as "authentic humans" yet. He argues that we won't be actual human until we socialize a conscience of species. Are we humans, with conscience of species, when we leave die 30.000.000 child every year?

Mr. Carbonell states that if we don't humanize ourselves in the beginnings of the present millennium [2.000-3.000], we may possibly be extinguished. We still have very behaviours more hominid than human.
Another anthropologists, as Mr. Lovelock, argues that we left so much the natural balance that we will be extinguished inexorably.
It's frightening.

Our present procedures, are bringing us to a collapse of our civilization. We are losing the 50% of our species during the next 50-100 years (or less).

It means that 3.500.000.000 are dying in the next 50 years.

What recommend Mr. Carbonell as prescription against this horrible disease?

"(...)human beings should learn to integrate diversity, decrease his demographic and economical expansion, get a social balance, and socialize science and technique(...)

We should left the social Darwinism and that would be possible only if we had socialized, understood and applied this conscience of species(...)
"

I, 26 years, may see this events —happily? And when I will have child, they will see it too.

Let's think on the meaning of losing the 50% of the human species.
It means that you throw a coin into the air. If you get the side A, you die. If you get the side B, you live.
The probability of "win" is very greater than in the lottery, of course.

Our present development model, sustained mainly on a demographic and power growth never seen before is a ballast in the survival of Humanity. It may be useful in the past. Now, we need to reform it. It's a critical point.

Mr. Carbonell "states the next great revolution won't be in a science or technical way, but in a human way". By means of socializing the conscience of species, we could go from the Homo sapiens into the Homo ex-novo.
Individuals of our society will realise themselves part of the same species in everything they will do. They will be individuals who have learnt to integrate and understand human diversity.

Going back on the collapse that prestigious paleontologist predicts:
"We will collapse because our conscience of species is not socialized. Look, we needed two World Wars in order to integrate Industrial Revolution. We will integrate the science revolution of the last 20 years through a collapse. There will be hunger, lack of energy, general dismantling, terrorism... The collapse will arrive to Occident in some decades... 2.000 or 3.000 people might die. The world will the same no more(...)

(...)it will happen first in those places which less technique resources, But when the collapse has reached the poorest countries, it will extend toward the industrialized countries. The more sophisticated is a society, the more chances of collapse(...)

When will it happen? Before the end of 21st century. There is a lot of entropy. Science and knowledge have not been socialized. It causes destabilization, chaos with great strength. The consequence is the loss of our species(...)

(...)We know a lot of things, are not we going to be able to avoid your prediction? No, we won't. We are still arguing whether we are destroying the environment. The collapse are going to happen, truly. In a biological level, lose half of the species is not a terrible loss. But in a sociological level, it's a disaster. People believe that this sort of things only could happen in the Third World(...)
"

Furthermore, he —very critical to mass media, politicians, economists and businessmen... the oligarchs— points that they are "killing our species", that they serve to our own economical present ephemeral interests, and harm the whole species' future —would-be perennial— interests.

Look at this characterization on oligarchs. It's as realistic as funny:
"We're surrounded by few humanized primates, some with great political power, some supported by great social masses that turns them very dangerous."

Maybe it's only a chance, but I read some months ago a document (the Cuaderno de Estrategia nº 124) of the Instituto Español de Estudios Estratégicos, an organism of the Spanish Ministry of Defense whose aim is to give information from the strategic and military point of view about the matters related to security in Spain, Europe and the World.
I should say that document was elaborated with a very accurate style.
There was pointed that a growing humanitarianism is part of the global contemporary culture. I don't know whether they considered it as good or bad thing. But if we think in this 'growing humanitarianism' and the Mr. Carbonell's concept of conscience of species, maybe we could feel a little hopeful.

The picture above was firstly published in the 70s, after the firsts trips outside the planet. When the people saw itself this way, they experimented a sudden feeling of common conscience of species.
The first modern ecologist movements born after some months —let's say 'modern' in order to difference between the old pagan religious naturalistic cults.

Let's remember that this picture generated this needed conscience of species, too. Conscience about our common destiny is linked. About our acts have effects over everybody.

Let's go a little more far now from where Mr. Carbonell arrives with his idea about the conscience of species.
If our species and our civilization evolution enough, and we socialize a genuine conscience of species, maybe our next step is socialize a conscience of Universe: are we 'in' the Universe or 'are' we (a piece of) the Universe?
Let's remember that, according to Big-Bang theory, all the matter which flown after the explosion —which constitutes planets and beings like us today— was concentrated. All the matter of the Universe is the same matter.

Someone understood and practiced this in the past clearly. Persons like as Siddhartha Gautama c. 3.000 years ago, Lao Tse c. 2.600 years ago, Jesus of Nazaret c. 2.000. or Bodhidharma c. 1.500 years ago.
On the contrary, most of the organizations which 'represent' their ideas are often very far of the conscience of belonging to the Universe, without distinction nor exception.

Sources: Own elaboration, Instituto Español de Estudios Estratégicos, "Una inteligencia operativa",Blogs de Periodista Digital, Soitu.es, BiciCanarias.com, El Periódico de Extremadura, Blog "El que corre con lobos", coRank, the documentary "An inconvenient truth".

Consciència d'espècie


  
Reproductor musical de Jamendo (página multilingüe).
Disfruta (cc) durante tu lectura.



¿Te ha gustado? Pues descárgalo
gratis y compártelo por P2P.
Eso es justo lo que su autor
desea que hagas.
Porque compartir no es robar ;-)







Actualment som aprox. uns 7.000 milions d'individus de la nostra espècie en el planeta.

7.000.000.000 de persones aprox.

Fa uns 100 anys érem uns 1.000.000.000 d'individus aprox.
En aquest darrer segle hem experimentat un potentíssim creixement demogràfic.

Fent un recorregut simplista per la història social (som un animal que viu en grups d'individus que es relacionen constantment) de la nostra espècie es podria dir que hem viscut uns canvis, no sobtats, sinó d'etapes que conviuen en el temps mentre es suavitzen els trets de l'etapa més pretèrita i s'accentuen els de la més recent, tals com el canvi de les societats dels clans a les de les famílies, de les societats de les castes o estaments a les de les classes socials, de les societats dels regnes i imperis "patrimonials" (que s'heretaven familiarment i/o es negociaven contractualment) a les de les nacions culturals i/o nacions-estat.

Es podria dir que tal com va passant el temps, a mesura que canvia la nostra civilització, cada cop ens relacionem a través d'estructures d'envergadura superior.
Aquests canvis no són sempre en la mateixa direcció, sovint hi ha canvis de sentit, endarreriments o avenços.

En el segle XIX vam poder veure una considerable preeminència d'alguns estats no associats entre ells, com podien ésser Anglaterra o França.
I durant el segle passat, el s.XX, hem assistit a l'hegemonia mundial (cultural, econòmica, mercantil i militarment), més o menys discutible en alguns aspectes, dels U.S.A.
U.S.A. és una unió voluntària d'estats que ha cobrat una envergadura quasi continental.
Aquí, a casa nostra, veiem com els nostres propis estats van intentant construir mitjançant el pacte una unió voluntària interestatal, la U.E. Ara per ara té aspecte de Confederació d'estats burocràtica. Si volem que l'enginy sigui profitós esperem que acabi sent una República Federal d'estats (o de nacions culturals) democràtica.

Però també podem apreciar un cert pes creixent en organitzacions internacionals, com l'F.M.I., el B.M.
Per exemple, es va avançant cap a una harmonització, una estandardització en normes comptables i financeres per a les empreses.

Els potents conglomerats econòmics que són les empreses multinacionals o transnacionals han anat construint a escala planetària una sèrie de relacions econòmiques, productives, humanes, por sobre de les fronteres dels estats dibuixades als mapes.

Quins seran les properes passes, en les properes dècades, en els propers segles?
Anem per parts.

Hi ha pensadors que postulen que el nacionalisme és una epidèmia. Estic d'acord en la meitat.
Considero que la nació política és quelcom que hauríem de considerar amb certa flexibilitat. Inclusivament. És estúpid que ens pugui portar a l'odi, a l'ús de la violència per a tractar els problemes que apareguin en relació amb ella.
En canvi, la nació cultural, la cultura, història, llengua, normes i tradicions pròpies em semblen quelcom molt valuós (encara que tampoc pas defensable amb violència).
De fet, veiem que la multi-nacionalitat cultural en els individus és una cosa molt natural (i profitós tant per l'individu com per a la societat). Al contrari, veiem com la multi-nacionalitat política és una cosa que està plena d'esculls.

Potser, preservant la cultura de cada poble, de cada nació, amb el temps es pugui flexibilitzar l'ara per ara rígid concepte d'estat-nació cap una arquitectura supra-estatal mundial.

Fa temps vaig parlar amb alguns sociòlegs i economistes que consideraven que ens encaminem cap a un futur polític amb "tres grans conques" sociopolítiques: l'Americana, que podria englobar des de l'actual Grenlàndia fins l'actual Xile; l'Europea (l'actual Regne Unit seria una incògnita per la seva situació geogràfica propera a Europa en contrast amb la seva situació política i cultural de vegades convergent amb l'estadounidenca), que podria comprendre des de l'actual Portugal fins l'actual Rússia; i l'Oriental que comprendria des de l'actual Xina fins al sud-est asiàtic (l'actual Oceania seria una altra incògnita per motius semblants als del Regne Unit).
Cap d'ells sabia què pensar del futur d'Àfrica en aquell hipotètic escenari, donat el seu deteriorament polític, cultural, econòmic, etc.

Es senten rumors, també, (teories paranoiques?) que en selectes cercles polítics i econòmics (vegeu "Bildelberg", "H.Kissinger"), es planeja un futur Govern Mundial.

Com diuen els budistes zen: "la única cosa que existeix és el com".
Si aquell Govern Mundial respectés i fomentés les pràctiques democràtiques, els drets i llibertats civils, el respecte a l'ecosistema del que depenem, jo no ho veuria pas com una idea desgavellada.

Si es pretengués un règim totalitari, basat en la força i que aconsegueixi el benefici dels pocs mitjançant el perjudici dels molts em semblaria una idea horrible i esgarrifosa.

Però amb perspectiva sembla una idea "natural", el tenir amb el pas dels llargs anys un "Estat" (una societat amb la forma jurídica que sigui) únic que substitueixi als estats actuals: La Terra, que comprendria totes les nacions culturals existents, presents i futures.

Així seria quant a organització administrativa, del poder, dels recursos, les funcions i tasques.
Però, i l'organització del "nostre cap"?
Tot allò que s'ha dit fracassarà si no aconseguim una consciència comú.

Què tenim en comú?
P.ex.: el planeta, o la civilització.
Però en principi podríem viure en altres planetes amb les condicions adequades.
I sabem d'altres civilitzacions que van néixer, florir i desaparegueren abans que la nostra. No fa gens es publicava que havien trobat les restes d'una civilització humana anterior que s’extingí "per tallar massa arbres" i l'escalfament global que allò va provocar.
Fa pensar.
Sabeu per què "funcionava" l'Oracle en la Grècia clàssica com a mètode d’endevinació del futur? En paraules d'un historiador: "si vols conèixer el futur, estudia i comprèn el passat".
O com predica el refrany castellà: "cuando las barbas de tu vecino veas afeitar, pon las tuyas a remojar".

Hi ha una cosa més que tothom té en comú, quelcom tan inexorable com la mort i Hisenda :-) (és una broma de la pel·lícula "Coneixes a en Joe Black").
Estic parlant de l'espècie. De l'Homo sapiens. Aquell animal mamífer, primat, amb dues extremitats inferiors i dues superiors amb polzes invertits, amb 1,5 kg. aprox. de cervell, amb 46 cromosomes en les seves cèl·lules que contenen el nostre ADN.

El sr. Eudald Carbonell, arqueòleg, antropòleg i paleontòleg, co-director de les investigacions del jaciment prehistòric d'Atapuerca (Burgos) —que és patrimoni de la Humanitat— autor, Premi Príncep d'Astúries a la Investigació el 1997, catedràtic de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (URV), director de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), considera que ens cal per a la nostra supervivència una consciència d'espècie.

Deixar de pensar com "els blancs", o "els cristians", o els "capitalistes", o "els maçons", o "els espanyols", o "els europeus" (que tot just s'està gestant), o "els farmacèutics" :-) i començar a fer-ho com "La Humanitat" o l'"Homo sapiens".

L'autor de la tetralogia "Planeta humà" (2000), "Encara no som humans" (2002), "El naixement d'una nova consciència" (2007) i "La consciència que crema" (2008) sosté que encara no podem considerar-nos pas "autènticament humans". Defensa que no ho serem mentre no aconseguim socialitzar una consciència d'espècie. Som humans, amb consciència d'espècie, mentre deixem morir cada any a 30.000.000 de canalla, de les nostres criatures?

El sr. Carbonell postula que si no ens humanitzem a començaments del present mileni [2.000-3.000], és molt possible que ens extingim. Si ho observem tenim encara moltes conductes més pròpies dels homínids que dels humans.
Altres colegues de professió seus, como el sr. Lovelock, defensen que ens hem sortit tant de l'equilibri natural, que passi el que passi ens extingirem.
Donen esgarrifances de pensar-ho.

Tal com estem ara, amb les nostres pràctiques actuals, ens encaminem a un col·lapse de la nostra civilització que en els propers 50-100 anys (o menys) acabarà amb la meitat de la nostra espècie.

Això significa la mort d'uns 3.500.000.000 de persones.

Què prescriu el sr. Carbonell com a recepta per a aquest terrible mal?

"(...)los seres humanos tienen que aprender a integrar la diversidad, a reducir sus tasas de crecimiento demográfico y económico, a lograr un equilibrio social y a socializar la ciencia y la técnica(...)

Salir del evolucionismo grosero y del darwinismo social, y desafiar las leyes básicas de la etología, sólo puede hacerse cuando esta conciencia de especie socializada sea entendida y aplicada(...)
"

Donada aquesta escala temporal, el que escriu, amb 26 anys, "feliçment" ho veurà. I els meus fills segur que també.

Considerem por un moment què significa probabilísticament per a cada persona que l'espècie perdi en 50 anys un 50% del seus individus. Significa llançar una moneda a l'aire: si surt cara mors, si surt creu vius. Hi ha moltes més possibilitats de "guanyar" que jugant a la loteria, no trobem?

L'actual model de desenvolupament, basat, entre d'altres aspectes, en un creixement demogràfic i energètic sense precedents és un llast per a la supervivència de la Humanitat. Si va ser útil en el seu moment, ara cal que el reformem. Això si sabem el que ens convé.

El sr. Carbonell "sosté que la propera gran revolució ja no serà científico-tècnica, sinó humana". A través de la socialització de la consciència d'espècie, passarem de ser l'Homo sapiens a l'Homo ex-novo.
La societat estarà integrada per individus que es consideren en tots els seus actes part d'una mateixa espècie, d'uns individus que han après a integrar i entendre la diversitat humana.

Més sobre el col·lapse que el prestigiós paleontòleg pronostica:
"Colapsaremos porque nuestra conciencia de especie no está socializada. Mire, para metabolizar la revolución industrial hicieron falta dos guerras mundiales. Para metabolizar la revolución científica acontecida en los últimos 20 años hará falta un colapso. En forma de hambre, escasez de energía, desestructuración general, terrorismo... Calculo que en Occidente el colapso tardará aún unas cuantas décadas... Podrían morir 2.000 o 3.000 millones de personas. El mundo ya no será el mismo(...)

(...)los primeros sean aquellos que viven en lugares con pocos recursos técnicos. Pero cuando las redes más pobres estén colapsadas, ello traerá consecuencias a las sociedades industrializadas. Y cuanto más compleja es una sociedad, más posibilidad de colapso hay(...)

¿Y cuándo ocurrirá? Antes de acabar el siglo XXI. Hay mucha entropía, es decir, no ha habido una socialización de la ciencia ni del conocimiento y ello provoca un fenómeno de desestabilización, de desorden y un efecto devastador. La consecuencia es la pérdida específica de nuestra especie(...)

(...)¿Con todo lo que sabemos no seremos capaces de corregir esta tendencia? No. ¿Cómo vamos a corregirla si todavía se discute sobre si estamos destrozando o no el planeta?. El colapso vendrá seguro. A nivel biológico, perder la mitad de la especie no es tan grave pero a nivel sociológico es un desastre. La gente cree que esto sólo ocurre en el Tercer Mundo(...)
"

Va més enllà i mostrant-se molt crític amb els responsables del funcionament del nostre sistema acusa a mitjans de comunicació, polítics, economistes i empresaris (el que jo acostumo a anomenar 'oligarques') d'"assassinar a la nostra espècie", d'estar al servei del seus propis interessos econòmics d'avui, que són efímers, i de passar per sobre dels interessos de demà de tota l'espècie, que podrien ser molt dilatats en el temps.
Aquesta descripció dels oligarques és tan realista com divertida:
"Estamos rodeados de primates poco humanizados, entre ellos muchos de los que tienen gran poder político, que son apoyados por grandes masas sociales que los vuelven muy peligrosos."

No sé si serà per casualitat, però fa mesos fullejava un document (el 'Cuaderno de Estrategia nº 124') del Instituto Español de Estudios Estratégicos, organisme del Ministeri de Defensa d'Espanya que pretén difondre informació des del punt de vista estratègic i militar sobre les qüestions que afecten a la seguretat i la defensa espanyola, europea i mundial.
En aquell quadern, cal que digui que elaborat amb un estil precís, meticulós i esmerat, es feia referència al creixent humanitarisme com part de la cultura global actual. Ignoro si des de l'I.E.E.E. es parlava d'això jutjant-lo com positiu o negatiu, però si establim una connexió amb el concepte del sr. Carbonell de consciència d'espècie potser aquell "humanitarisme creixent" podria ser esperançador.

La fotografia que obre aquesta entrada del blog va ser publicada en els anys 70, amb els primeres viatges a l'espai exterior. Quan les persones es van veure així, van patir un sobtat germinar col·lectiu de la consciència d'espècie.
En mesos posteriors van néixer els primers moviments ecologistes moderns (els separo amb l’adjectiu "moderns" dels antics cultes religiosos naturalistes pagans).

No oblidem que aquesta imatge també ens va generar aquesta tan necessària consciència d'espècie de la que parlem. Consciència de que el nostre destí col·lectiu està lligat. De que els actes d'uns afecten a tothom.

Aniré ara una mica més enllà d'on arriba el sr. Carbonell amb el seu concepte de la consciència d'espècie.
Si la nostra espècie perviu suficientment i la nostra civilització evoluciona socialitzant una autèntica consciència d'espècie, potser el proper esglaó que aconseguirem fer sigui aconseguir socialitzar una consciència d'Univers: "estem" a l'Univers o "som" (part de) l'Univers?
Recordem que, segons la teoria del Big-Bang, tota la matèria que es dispersà rere l'explosió i avui conforma l'Univers, els seus planetes i els seus éssers, com nosaltres, estava concentrada, reunida. És la mateixa matèria.

Ja va haver-hi alguns que vam comprendre amb claredat de pensament i acció aquesta consciència d'univers, com Siddhartha Gautama fa uns 3.000 anys, Lao Tse fa uns 2.600 anys, Jesús de Nazaret fa uns 2.000. o Bodhidharma fa uns 1.500 anys.
En canvi la majoria d'organitzacions que avui dia afirmen representar-los i a les seves ensenyances parlen i fan moltes coses però molts cops molt allunyades d'aquella consciència de formar part del tot, de l'Univers, sense distincions.

Fonts: Elaboració pròpia, Instituto Español de Estudios Estratégicos, "Una inteligencia operativa",Blogs de Periodista Digital, Soitu.es, BiciCanarias.com, El Periódico d'Extremadura, Blog "El que corre con lobos", coRank, documental "Una veritat incòmoda".

Conciencia de especie


  
Reproductor musical de Jamendo (página multilingüe).
Disfruta (cc) durante tu lectura.



¿Te ha gustado? Pues descárgalo
gratis y compártelo por P2P.
Eso es justo lo que su autor
desea que hagas.
Porque compartir no es robar ;-)







En la actualidad somos aprox. unos 7.000 millones de individuos de nuestra especie en el planeta.

7.000.000.000 de personas aprox.

Hace unos 100 años éramos unos 1.000.000.000 de individuos aprox.
En ese último siglo hemos experimentado un potentísimo crecimiento demográfico.

Haciendo un recorrido simplista por la historia social (somos un animal que vive en grupos de individuos que se relacionan constantemente) de nuestra especie podríamos decir que hemos vivido unos cambios, no bruscos, sino de etapas que conviven en el tiempo mientras se suavizan los rasgos de la etapa más pretérita y se acentúan los de la etapa más reciente, tales como el cambio de las sociedades de los clanes a las de las familias, de las sociedades de las castas o estamentos a las de las clases sociales, de las sociedades de los reinos e imperios "patrimoniales" (que se heredaban familiarmente y/o se negociaban contractualmente) a las de las naciones culturales y/o naciones-estado.

Podría decirse que a medida que pasa el tiempo, a medida que cambia nuestra civilización, vamos relacionándonos mediante estructuras de mayor envergadura.
Estos cambios no son siempre en la misma dirección, muchas veces hay cambios de sentido, retrocesos o avances.

En el siglo XIX pudimos ver una considerable preeminencia de algunos estados no asociados entre ellos, como podían ser Inglaterra o Francia.
Y durante el siglo pasado, el s.XX, hemos asistido a la hegemonía mundial (cultural, económica, mercantil y militarmente), más o menos discutible en algunos aspectos, de los U.S.A.
U.S.A. es una unión voluntaria de estados que ha cobrado una envergadura cuasi continental.
Aquí, en casa, vemos como nuestros propios estados van intentando construir mediante el pacto una unión voluntaria interestatal, la U.E. Por ahora tiene el aspecto de una Confederación de estados burocrática. Si queremos que el alumbramiento sea provechoso esperemos que acabe siendo una República Federal de estados (o de naciones culturales) democrática.

Pero también podemos apreciar cierto peso creciente en organizaciones internacionales, como el F.M.I., el B.M.
Por ejemplo, se va avanzando hacia una armonización, una estandarización en normas contables y financieras para las empresas.

Los potentes conglomerados económicos que son las empresas multinacionales o transnacionales han ido construyendo a escala planetaria una serie de relaciones económicas, productivas, humanas, por encima de las fronteras de los estados dibujadas en los mapas.

¿Cuáles serán los siguientes pasos, en las próximas décadas, los próximos siglos?
Vayamos por partes.

Hay pensadores que postulan que el nacionalismo es una epidemia. Estoy de acuerdo en la mitad.
Considero que la nación política es algo que deberíamos considerar con cierta flexibilidad. Inclusivamente. Es estúpido que nos pueda llevar al odio, al uso de la violencia para tratar los problemas que surjan en relación con ella.
En cambio, la nación cultural, la cultura, historia, lengua, normas y tradiciones propias me parecen algo muy valioso (aunque tampoco defendible con violencia).
De hecho, vemos que la multi-nacionalidad cultural en los individuos es algo muy natural (y provechoso tanto para el individuo como para la sociedad). En cambio vemos como la multi-nacionalidad política es algo que está lleno de trabas.

Quizá, preservando la cultura de cada pueblo, de cada nación, con el tiempo pueda flexibilizarse el hoy por hoy rígido concepto de estado-nación hacia una arquitectura supra-estatal mundial.

Hace tiempo hablé con algunos sociólogos y economistas que consideraban que caminábamos hacia un futuro político con "tres grandes cuencas" socio-políticas: la Americana, que podría englobar desde la actual Groenlandia hasta el actual Chile; la Europea (el actual Reino Unido sería una incógnita dada su situación geográfica próxima a Europa en contraste con su situación política y cultural a veces convergente con la estadounidense), que podría comprender desde el actual Portugal hasta la actual Rusia; y la Oriental que comprendería desde la actual China hasta el sudeste asiático (la actual Oceanía sería otra incógnita por motivos parecidos al Reino Unido).
Ninguno sabía qué pensar del futuro de África en ese hipotético escenario, dado su deterioramiento político, cultural, económico, etc.

Se rumorea también (¿teorías paranoicas?) que en privados círculos políticos y económicos (véase "Bildelberg", "H.Kissinger"), se planea un futuro Gobierno Mundial.

Como dicen los budistas zen: "lo único que existe es el cómo".
Si dicho Gobierno Mundial respetase y fomentase las prácticas democráticas, los derechos y libertades civiles, el respeto al ecosistema del que dependemos, yo no lo vería como ninguna idea descabellada.

Si se pretendiese un régimen totalitario, basado en la fuerza y que consiga el beneficio de los pocos mediante el perjuicio de los muchos me parecería una idea horrible y aterradora.

Pero visto en perspectiva parece una idea "natural", el tener con el paso de los largos años un "Estado" (una sociedad con la forma jurídica que sea) único que sustituya a los estados actuales: La Tierra, que comprendería todas las naciones culturales existentes, presentes y futuras.

Ahora bien, esto es en cuanto a organización administrativa, del poder, de los recursos, las funciones y tareas.
Pero ¿y la organización de "nuestra cabeza"?
Todo lo dicho fracasará si no conseguimos una conciencia común.

¿Qué tenemos en común?
P.ej.: el planeta, o la civilización.
Pero en principio podríamos vivir en otros planetas con las condiciones adecuadas.
Y sabemos de otras civilizaciones que nacieron, florecieron y desaparecieron antes que la nuestra. Hace poco se publicaba que habían hallado los restos de una civilización humana anterior que se extinguió "por talar demasiado árboles" y el calentamiento global que ello provocó.
Da qué pensar.
¿Saben por qué "funcionaba" el Oráculo en la Grecia clásica como método de adivinación del futuro? En palabras de un historiador: "si quieres conocer el futuro, estudia y comprende el pasado".
O como reza el refrán castellano: "cuando las barbas de tu vecino veas afeitar, pon las tuyas a remojar".

Hay algo más que todos tenemos en común, algo tan inexorable como la muerte y Hacienda :-) (es una broma de la película "Conoces a Joe Black").
Estoy hablando de la especie. Del Homo sapiens. Ese animal mamífero, primate, con dos extremidades inferiores y dos superiores con pulgares invertidos, con 1,5 kg. aprox. de cerebro, con 46 cromosomas en sus células que contienen nuestro ADN.

El sr. Eudald Carbonell, arqueólogo, antropólogo y paleontólogo, co-director de las investigaciones del yacimiento prehistórico de Atapuerca (Burgos) —que es patrimonio de la Humanidad— autor, Premio Príncipe de Asturias a la Investigación en 1997, catedrático de Prehistoria de la Universidad Rovira i Virgili (URV), director del Instituto Catalán de Paleoecología Humana y Evolución Social (IPHES), considera que necesitamos para nuestra supervivencia una conciencia de especie.

Dejar de pensar como "los blancos", o "los cristianos", o los "capitalistas", o "los masones", o "los españoles", o "los europeos" (que ahora mismo se está gestando), o "los farmacéuticos" :-) y comenzar a hacerlo como "La Humanidad" o el "Homo sapiens".

El autor de la tetralogía "Planeta humà" (2000), "Encara no som humans" (2002), "El naixement d'una nova consciència" (2007) y "La consciència que crema" (2008) —supongo que también se han publicado en castellano— sostiene que todavía no podemos considerarnos "auténticamente humanos". Defiende que no lo seremos mientras no consigamos socializar una conciencia de especie. ¿Somos humanos, con conciencia de especie, mientras dejamos morir cada año a 30.000.000 de niños, de nuestras crías?

El sr. Carbonell postula que si no nos humanizamos a principios de este milenio [2.000-3.000], es muy posible que nos extingamos. Si observamos tenemos aún muchas conductas más propias de los homínidos que de los humanos.
Otros colegas de profesión suyos, como el sr. Lovelock, defienden que nos hemos salido tanto del equilibrio natural, que hagamos lo que hagamos nos extinguiremos.
Dan escalofríos de pensarlo.

Tal como estamos ahora, con nuestras prácticas actuales, nos encaminamos a un colapso de nuestra civilización que en los próximos 50-100 años (tirando largo) acabará con la mitad de nuestra especie.

Eso significa la muerte de unos 3.500.000.000 de personas.

¿Qué prescribe el sr. Carbonell como receta para este terrible mal?

"(...)los seres humanos tienen que aprender a integrar la diversidad, a reducir sus tasas de crecimiento demográfico y económico, a lograr un equilibrio social y a socializar la ciencia y la técnica(...)

Salir del evolucionismo grosero y del darwinismo social, y desafiar las leyes básicas de la etología, sólo puede hacerse cuando esta conciencia de especie socializada sea entendida y aplicada(...)
"

Dada esa escala temporal, el que escribe, con 26 años, ¿felizmente? lo verá. Y mis hijos seguro que también.

Consideremos por un momento qué significa probabilísticamente para cada persona que la especie pierda en 50 años un 50% de sus individuos. Significa lanzar una moneda al aire: si sale cara mueres, si sale cruz vives. Hay muchas más posibilidades de "ganar" que jugando a la lotería, desde luego.

El actual modelo de desarrollo, basado, entre otros aspectos, en un crecimiento demográfico y energético sin precedentes es un lastre para la supervivencia de la Humanidad. Si fue útil en su tiempo, ahora debemos ir reformándolo. Por la cuenta que nos trae.

El sr. Carbonell "sostiene que la próxima gran revolución ya no será científico-técnica, sino humana". Mediante la socialización de la conciencia de especie, pasaremos de ser el Homo sapiens al Homo ex-novo.
La sociedad estará integrada por individuos que se consideran en todos sus actos parte de una misma especie, de unos individuos que han aprendido a integrar y entender la diversidad humana.

Más sobre el colapso que el prestigioso paleontólogo pronostica:
"Colapsaremos porque nuestra conciencia de especie no está socializada. Mire, para metabolizar la revolución industrial hicieron falta dos guerras mundiales. Para metabolizar la revolución científica acontecida en los últimos 20 años hará falta un colapso. En forma de hambre, escasez de energía, desestructuración general, terrorismo... Calculo que en Occidente el colapso tardará aún unas cuantas décadas... Podrían morir 2.000 o 3.000 millones de personas. El mundo ya no será el mismo(...)

(...)los primeros sean aquellos que viven en lugares con pocos recursos técnicos. Pero cuando las redes más pobres estén colapsadas, ello traerá consecuencias a las sociedades industrializadas. Y cuanto más compleja es una sociedad, más posibilidad de colapso hay(...)

¿Y cuándo ocurrirá? Antes de acabar el siglo XXI. Hay mucha entropía, es decir, no ha habido una socialización de la ciencia ni del conocimiento y ello provoca un fenómeno de desestabilización, de desorden y un efecto devastador. La consecuencia es la pérdida específica de nuestra especie(...)

(...)¿Con todo lo que sabemos no seremos capaces de corregir esta tendencia? No. ¿Cómo vamos a corregirla si todavía se discute sobre si estamos destrozando o no el planeta?. El colapso vendrá seguro. A nivel biológico, perder la mitad de la especie no es tan grave pero a nivel sociológico es un desastre. La gente cree que esto sólo ocurre en el Tercer Mundo(...)
"

Va más allá y mostrándose muy crítico con los responsables del funcionamiento de nuestro sistema acusa a medios de comunicación, políticos, economistas y empresarios (lo que yo vengo a llamar 'oligarcas') de "asesinar a nuestra especie", de estar al servicio de sus propios intereses económicos de hoy, que son efímeros, y de pasar por encima de los intereses de mañana de toda la especie, que podrían ser muy dilatados en el tiempo.
Esta descripción de los oligarcas es tan realista como divertida:
"Estamos rodeados de primates poco humanizados, entre ellos muchos de los que tienen gran poder político, que son apoyados por grandes masas sociales que los vuelven muy peligrosos."

No sé si será casualidad, pero hace meses hojeaba un documento (el Cuaderno de Estrategia nº 124) de el Instituto Español de Estudios Estratégicos, organismo del Ministerio de Defensa de España que pretende difundir información desde el punto de vista estratégico y militar sobre las cuestiones que afectan a la seguridad y la defensa española, europea y mundial.
En dicho cuaderno, debo decir que elaborado con un estilo preciso, concienzudo y esmerado, se hacía referencia al creciente humanitarismo como parte de la cultura global actual. Ignoro si desde el I.E.E.E. se hablaba de ello juzgándolo como positivo o negativo, pero si lo relacionamos con el concepto del sr. Carbonell de conciencia de especie quizá dicho "humanitarismo creciente" podría ser esperanzador.

La fotografía que encabeza esta entrada de la bitácora fue publicada en los años 70, con los primeros viajes al espacio exterior. Cuando las personas se vieron así, sufrieron un repentino germinar colectivo de la conciencia de especie.
En meses posteriores nacieron los primeros movimientos ecologistas modernos (sepáremoslos con el adjetivo "modernos" de los antiguos cultos religiosos naturalistas paganos).

No olvidemos que esta imagen es otra de las que también comenzó a generarnos esa tan necesaria conciencia de especie de la que hablamos. Conciencia de que nuestro destino colectivo está ligado. De que los actos de unos afectan a todos.

Voy a ir ahora un poco más allá de lo que hace el sr. Carbonell con su concepto de la conciencia de especie.
Si nuestra especie pervive lo suficiente y nuestra civilización evoluciona socializando una auténtica conciencia de especie, quizá el próximo paso que consigamos dar sea conseguir socializar una conciencia de Universo: ¿"estamos" en el Universo o "somos" (parte del) Universo?
Recordemos que, según la teoría del Big-Bang, toda la materia que se dispersó tras la explosió y hoy conforma el Universo, sus planetas y sus seres, como nosotros, estaba concentrada, reunida. Es la misma materia.

Ya hubo algunos que comprendieron con claridad de pensamiento y acción esta conciencia de universo, como Siddhartha Gautama hace unos 3.000 años, Lao Tse hace unos 2.600 años, Jesús de Nazaret hace unos 2.000. o Bodhidharma hace unos 1.500 años.
En cambio la mayoría de organizaciones que hoy dicen representar a ellos y sus enseñanzas hablan y hacen muchas cosas pero muchas veces muy alejadas de esa conciencia de formar parte del todo, del Universo, sin distinciones.

Fuentes: Elaboración propia, Instituto Español de Estudios Estratégicos, "Una inteligencia operativa",Blogs de Periodista Digital, Soitu.es, BiciCanarias.com, El Periódico de Extremadura, Blog "El que corre con lobos", coRank, documental "Una verdad incómoda".